Diumenge: una parella grava amb el seu smartphone d’última generació l’espectacle complet de David Dimitri, L’Homme Cirque, dins una vela de la Fira Trapezi de Reus. Amb els seus dos fillets formen una família d’anunci: rossos, joves i guapíssims. Ara graven l’artista, ara hi combinen algun pla dels dos nens. L’Homme Cirque és un espectacle increïble, David Dimitri ho fa tot, absolutament tot, durant una hora. Posa la música, canvia els llums, fa tombarelles dalt d’una corda, números còmics, acrobàcies; és l’home bala, fa trapezi del bèstia... Fins i tot surt de l’envelat pel sostre i camina per un fil fins a una torre altíssima. Una hora amb la boca oberta, literalment oberta. Aquella parella ha vist el xou a través del mòbil. On ho guardaran? Ho miraran a casa amb l’ordinador? Amb el mòbil? Ben bé, què en faran?, em pregunto quan aconsegueixo tancar la boca després de veure Dimitri.

Dilluns: Arnau Orobitg és el protagonista d’un esmorzar poètic amb gent de 16 anys. Els diu que amb els seus mòbils maten els moments. Els explica que, amb aquesta obsessió per immortalitzar els moments, el que fan, paradoxalment, és matar-los, perquè mai els arriben a viure realment. El miren amb cara de sorpresa, també amb la boca oberta. Els parla de caminar i pensar, d’observar la natura, de fondre-s’hi de manera humana i els recita poemes.

Dimarts: llegeixo que una llarga llista de fotògrafs publica la carta oberta O calidad o nada a Report.cat. Denuncien la deplorable situació professional dels fotògrafs –no dels que fan selfies de peus a les xarxes, dels fotògrafs. Expliquen com han estat expulsats a poc a poc de les redaccions dels mitjans. Parlen del premi Pulitzer Ryan Kelly, que ha abandonat la professió pels horaris esgotadors, els salaris baixos i un estrès insuportable ja per a ell.

Dimecres: els mitjans encara parlen del World Press Photo, les imatges guanyadores i seleccionades encara s’exposen al CCCB de Barcelona. El més curiós del cas, diuen alguns fotògrafs, és que algunes d’aquestes fotos que ara es pengen a les parets com si fossin Van Goghs i ocupen uns minuts als telenotícies no han estat acceptades per cap mitjà abans. No hi havia espai per a reportatges tan durs, amb tant dolor i mort, o no quedaven bé enmig de les ruqueries diverses que omplen moltes edicions digitals de mitjans.

Dijous: he d’enviar l’article, que el Luengo no rondini.

Divendres: penso que el pròxim cop que badi per les xarxes i vegi aquelles selfies de peus, aquelles imatges de gent que es fotografia aquestes horribles extremitats mentre es banya, pren el sol o pren un còctel hortera pensaré que Orobitg potser té raó i realment vivim en un temps pòstum i que ha arribat l’extinció de l’espècie.