Fragilitat

No vull escriure obvietats, ni tòpics, ni tampoc no vull semblar pessimista, la gent que em coneix sap que davant situacions d’inestabilitat prefereixo sempre mirar-me el got mig ple. Però llegeixo l’advertència de Paul Krugman que “estem pitjor avui per afrontar una crisi econòmica que el 2007”, i a continuació em ve al cap el concepte fragilitat.
Autònom, crisi, coronavirus. Els resultats en una recerca bàsica amb aquestes tres paraules clau són pàgines que no animen precisament a l’optimisme. I ja hi ha, com el columnista Juan Antonio Molina, que parla del “postcoronavirus” com un període de postguerra on “trobarem només runes”. 
Segons Molina “el coronavirus ens impulsa a repensar el significat de la nostra vida, la nostra forma d’estar junts” però també n’ofereix l’oportunitat de canviar certs esquemes, “ja que és possible que ens retorni una normalitat diferent, un renéixer diferent, incloses les regles financeres internacionals”. 
Davant d’aquest escenari imprecís seria interessant enumerar una sèrie d’evidències que ajudarien a aplanar la nostra corba d’incertesa. Com per exemple, que aquesta crisi sanitària mundial comportarà greus problemes econòmics; que molts petits empresaris i treballadors autònoms s’han vist obligats a baixar la persiana real i simbòlica dels seus negocis, i que amb l’activitat reduïda o parada ho tindran difícil per tirar endavant; que els autònoms representem la segona força (15%) assalariada del país, només superada pels treballadors del comerç (21%), però com a col·lectiu som molt vulnerables en temps de crisi; i que tot just quan començàvem a notar una sensibilització del govern amb la nostra problemàtica s’ha produït l’estancament econòmic i productiu del país.
Només hem de retrocedir uns mesos enrere per recordar com el ministre d’economia es comprometia a “donar respostes específiques i efectives a la problemàtica que afecta els treballadors per compte propi, els quals, com ens diuen les dades, constitueixen un col·lectiu que com més va més important és en el conjunt de la força laboral andorrana i, per tant, més decisiu per a la construcció del futur econòmic del nostre país”. Però això va ser abans de la crisi pel Covid-19. 
Definim “problema” com el trencament de la línia entre realitat i expectativa. Per solucionar-ho hi ha dos alternatives: reconstruir la línia o canviar l’expectativa. Això últim és pel que estan optant molts treballadors per compte propi: l’adaptació a un període indeterminat sense ingressos, però amb factures i obligacions. De fet, quan parlem de fragilitat, parlem d’una part de professionals que s’han acollit al pagament mínim de la seguretat social, no perquè no pensin en el seu futur o en el seu fons de vellesa, sinó perquè tot just arriben a final de mes.
Tenim un problema i la Llei òmnibus no és ni la resposta òptima, ni ofereix l’oportunitat de canviar certs esquemes. Optar per demanar un crèdit tou a una entitat financera, amb l’aval de Govern, és una solució de subsistència, però no farà més que ajornar el fons del problema i allargar l’agonia. 
Si com deia el ministre som una peça bàsica per a la construcció del futur econòmic del nostre país, ¿no seria escaient oferir una ajuda efectiva i decidida per part de l’executiu més enfocada a la realitat i no a expectatives que difícilment s’assoliran?
Els danys econòmics són ja una realitat per a nosaltres. No recuperarem el que no estem facturant durant les setmanes de confinament, ni cobrarem les feines cancel·lades, ni vendrem els productes manufacturats... i encara no coneixem l’impacte real de l’angoixant aturada per a les microeconomies domèstiques.
Els treballadors autònoms –permeti’m la repetició– som un col·lectiu molt vulnerable dins aquest complicat context econòmic actual. Reclamem ara mesures específiques i efectives, i recuperar la sensibilització del govern davant la nostra problemàtica. No voldrem, quan arribi el temps del postcoronavirus, trobar dels autònoms només les runes. #salvemautonomsandorra.