Français, encore un effort

Ja està fet. Si Macron no ha guanyat resultarà que tenia raó aquell consigliere de Trump que va vaticinar la fi de la Unió Europea tal com l’hem conegut fins ara abans que acabi la legislatura. O l’any, ja ho veurem. Que bé, oi? Com diu un saludat meu, a tots els que es moren de ganes de donar un cop a la taula perquè es tornin a repartir les cartes els convindria una dosi de la seva temerària medecina. Davant la deriva estràbica i suïcida de Mélenchon –“Le Pen? Macron? L’esquerra!”– un altre saludat, molt pinxo i molt proletari ell, es demanava on està escrit que un socialista hagués de votar un “banquer”. “A la merda!”, concloïa. “Que els donin a tots pel sac.” Però, de veritat que no hi tenen res a perdre? De veritat es pensen que en una nova partida els anirà millor? Amb croupiers que dominen l’art no ja de la postveritat, sinó de la postmentida com Donald, Marine, Theresa, Pablo i, naturalment, el bon @KRLS? Ignoro com haurà acabat l’afer del fals compte de Macron a les Seychelles: si malament o pitjor. Però de tot plegat el que sorprèn és que els banderers de la postmentida pugin vomitar impunement els deliris més estrambòtics –recordin Trump fardant que una celebrity com ell podia grapejar el parrús de les senyores i no passava res, o el pobre Romeva, que veu uns caces volant sobre Solsona i es pensa que la invasió espanyola està a punt de començar– mentre que una falsedat fiscal escopida sobre Macron pugui fer trontollar la seva candidatura. Pel sedàs d’uns hi cap el Titanic; pel dels altres, ni l’ombra d’un dubte. Es deuen haver empassat el Titanic, els nostres honorables veïns republicans?