Veure el documental de Llorenç Soler Francisco Boix, un fotógrafo en el infierno (disponible a Youtube) és un excel·lent complement a l’exposició Més enllà de Mauthausen, que es pot veure aquests dies al Centre d’Art d’Escaldes, el CAEE. El treball històric rigorós de Soler recorre la biografia de Boix i inclou molts moments impressionants, impactants i significatius a l’hora d’entendre –o no– l’espècie humana.
Especialment intensa és la narració de com Boix i un grup de companys comunistes espanyols, ben organitzats dins del camp, ideen la sortida dels negatius. Primer els amaguen, però després decideixen treure’ls fent servir un grup d’adolescents fills de presoners que cada dia surten del camp per treballar. Ells els porten a la senyora Pointner, que els amaga rere un maó del mur del jardí fins que Boix va a recuperar-los un cop acabada la guerra. L’operació, d’alt risc i ultrasecreta, acaba amb èxit, perquè la porten a terme amb precisió, però podia haver estat una autèntica tragèdia.
Per què la senyora Pointner i les seves filles –que surten al documental i a l’exposició del CAEE– decideixen ajudar el grup d’espanyols? Què s’hi juguen? Aquelles fotos, més totes les que farà Boix un cop alliberat el camp, seran una prova decisiva al judici de Nuremberg on el fotògraf serà l’únic espanyol convertit en testimoni (amb moltes reticències perquè és massa estranger). Les seves fotos narraran l’horror i, a més, evidenciaran que alguns capitostos nazis coneixien perfectament l’existència del camp i s’hi van passejar presumint.
Després de la terrible experiència a Mauthausen, els comunistes espanyols es refugien a París i allà viuen un episodi terrible: la direcció del Partit Comunista menysprea els presoners dels camps, seguint les consignes d’Stalin, creu que són indignes i traïdors –per això ell en reclou molts als camps soviètics. A París, fins i tot alguns dirigents afirmen que mereixerien la mort. Després del patiment extrem, el silenci.
Soler afirma que aquesta és una de les causes per les quals aquells presoners van parlar tan poc durant la postguerra. Han sortit de l’infern i troben una acollida gèlida. Temen, a més, que no els puguin entendre. “Creuen que allò que han viscut és inexplicable perquè és incomprensible. És possible viure després de passar per allà?”, es pregunten. A París, a Boix les coses no li van malament: treballarà per al diari L’Humanité i la revista Regards, un òrgan comunista, publica les seves fotos del camp i commociona l’opinió pública mundial. Segurament, un dels moments en el qual les fotos han tingut més força com a document de denúncia.
