Mirin, ja sé que molts de vostès estan esperant que Trump ocupi Groenlàndia per poder dir, veus, ja t’ho havíem advertit. Però això no ha passat ni passarà. El que sí que ha passat és que l’extracció de Maduro –m’encanta la paraula, deixin que la digui una altra vegada: extracció– ha generat molt pintorescos companys de llit: primer va ser naturalment l’extrema esquerra podemita (i satèl·lits), a qui va faltar temps per denunciar l’agressió imperialista ianqui i reivindicar la vigència del dret internacional, qui ho havia de dir. S’hi va afegir de seguida l’extrema dreta, cosa que ben mirada no té res d’estrany, i el següent a apuntar-s’hi va ser el PSOE de Pedro Sánchez, després de comprovar d’on bufava el vent i de calcular exactament quin rèdit li podia treure a la gesticulació antitrumpista. Només les companyies ja són un indici de quin és el costat bo d’aquesta història, i de qualsevol altra: aquell on no corris el risc de topar-te amb Irene Montero, Pablo Iglesias, Ione Belarra i fauna per l’estil. Ells tenen una simpatia congènita pels sàtrapes caribenys, són així, però el que sorprèn de veritat és el sobtat interès per Veneçuela de tantíssima bona gent que no va moure un dit –ni molt menys escriure un humil tuit– quan Maduro va robar les eleccions del 2024. Ni mu. I a qui sembla normalíssim que un de cada tres veneçolans s’hagi vist obligat a emigrar del país amb les majors reserves petrolieres del món. La bona gent considera que robar unes eleccions és legítim, si l'usurpador es diu d’esquerres, però que deposar el trampós no ho és. Mirin: igual que molts simpatitzants socialistes només entenen el perjudici que causen les corrupteles del clan Sánchez quan és el PP qui les perpetra, els que abominen de l’extracció de Maduro haurien suplicat una intervenció similar que hagués comportat la caiguda i judici de, no sé, posem que parlo de Franco. Llavors no se l’haurien agafat amb paper de fumar, sospito.
