Frau de llei, foc amb cua i esclafit sobtat

L’altra setmana, en l’habitual crònica de successos d’Andorra la Vella, ens delectàrem denunciant miracles, meravelles i befes de la gran quefa del Comú i evocant la sàtira de Juvenal: Panem et circenses –gastronomia i gresca. Hi exposàvem els malaguanyats diners públics destinats a la propaganda i propi lluïment, i fèiem referència als seus canvis de camisa, descarats i reiteratius. Avui, no ens podem estar d’anar analitzant el recargolat “personatget”, els seus estirabots, sortides de to i dissimulació de fets, ben evidents per al comú dels mortals. 

La Marsol, referint-se a l’acord electoral entre L’A i PS per a les llistes a la circumscripció parroquial va declarar: “Aquest pacte és un frau de llei, una manera de manipular el sistema electoral. Sóc una persona molt legalista. No és normal que en una candidatura hi hagi persones o partits diferents amb un projecte diferent.” Criticava severament un pacte entre dos partits, i ara resulta que la seva candidatura és un ménage à trois. Un triple frau de llei, no? Quina coherència! Es necessita un bon parell de pebrots, per comportar-se així i contradir-se amb tanta lleugeresa i impertinència.

Fa més d’un any que una part important del Centre Esportiu dels Serradells es va cremar. Observant com aquell bé de Déu se n’anava en fum negre i espès, se’ns va encongir el cor. Aquella obra, que es va començar a construir el 1990 amb molta il·lusió, constituïa una petita joia i un motiu d’orgull per a la majoria de veïns de la parròquia. I vet aquí que, sobtadament, es van incendiar la fatxada, la coberta i sotacoberta, i el foc va destrossar la piscina olímpica; tot això aparentment, perquè imagino que de la missa només en sabem la meitat. De cop i volta –per celebrar l’efemèride!– compareix la Marsol i ens etziba un discurs inextricable, que la delata. Que si tal asseguradora això, que l’altra asseguradora allò, i ja veurem... L’important, per a ella, era gallejar un cop més, fent ostentació de poder i vantar-se, assegurant que d’aquí a tres mesos podran començar els treballs de “reconstrucció”. Tot mitges veritats, suposicions i aparença de control de la situació, mentre que nosaltres, passivament, ens estem plantejant una pregunta cabdal; el nus de l’entrellat. Com pot ser que una guspira pogués causar, en pocs segons, un incendi de tal magnitud?

Amb quin material s’havia cobert o recobert la façana de l’edifici? Es tractava d’una matèria ignífuga? La Cònsol va analitzar acuradament la idoneïtat de les característiques de les peces aïllants del cobriment? Ens temem que no va pas ser així, i ens en malfiem després d’haver escoltat la Cap d’Àrea d’Urbanisme de la Corporació manifestar que “implementaran materials de base mineral més ignífugs com la llana de roca, en detriment del poliestirè.” Detriment: “Dany, perjudici, material o moral.” (DIEC). El poliestirè és plàstic inflamable. ¿Va tenir incidència aquest fet en la tan ràpida propagació de les flames? Qui es farà responsable del desastre, si és el cas? Si existeix, presumptament, culpabilitat, qui en respondrà i n’assumirà la responsabilitat política, i personal? Moltes preguntes que, presumiblement, no obtindran mai resposta. 

El 22 de novembre, la cònsol deia que estava convençuda de cobrar 6,2 milions de les companyies d’assegurances. Sis dies després, el 28, en Consell de Comú, ja li van baixar els fums i va dir que cobrarien “4 milions de les asseguradores”. Ens hauríem d’entendre! Naps o cols? 

No ens estranya res del petit personatge. Majestuositat fingida, inconsistència, càrrega d’orgull, imbuïment d’autosatisfacció i inconsciència. Lei è una donna piena di se stessa, encantada d’haver-se conegut. Contradictòria i freda. Despreocupada pel patiment del proïsme i desproveïda d’empatia. Mestressa i adalil dels més estrambòtics embolics, en viaranys crepusculars. Però, això sí, més botida, bufada i inflada, gruixuda i grassa per l’aliment de la claca i dels aduladors de torn, i rabassuda; metafòricament parlant. L’afany de mirar-se el melic i voler créixer en volum té els seus perills. Així ho va exemplificar el perspicaç Jean de la Fontaine, en la seva faula La Grenouille qui veut se faire aussi grosse que le Boeuf. Referint-se a la granota deia: “La chétive pécore s’enfla si bien qu’elle creva. Le monde est plein de gens qui ne sont pas plus sages: tout marquis veut avoir des pages”. Tan excessiva, tot ella! Durant la campanya electoral podria fer un pet com un aglà, si no  es controla una miqueta. Ai, ai ai ...