‘Fred’ i la Isabel de Berlín

Fa pocs dies vaig anar al cinema a veure El fred que crema, de Santi Trullenque.
És una pel·lícula punyent, dura i que atrapa l’espectador. És una ficció que mostra la cruesa de la vida en un poble de muntanya, al Principat, el 1943 en plena II Guerra Mundial. L’espectador descobreix dues històries. Hi ha, a més a més, tots els elements propis del moment com són els soldats nazis, una família jueva, els passadors i uns habitants senzills d’un poble de les nostres Valls. I moltes cares conegudes entre els actors, com ara la del Robert, la del Domènec, alguns infants del país i el vestuari d’Anna Mangot. La ficció ens endinsa a poc a poc en una única trama, que és la d’un drama tràgic de gelosies amoroses entre dues famílies. Diluint i fins i tot desdibuixant la segona història. 
Personalment em va agradar molt el personatge de la Sara, la dona embarassada de l’Antoni, que malgrat la malfiança i la por inicials creix en bondat i en generositat fins a acaparar amb llum i solidaritat tota la història. Però encara vaig empatitzar més amb el personatge de l’Antoni, el marit de la Sara. Fill de casa pobra, generós i bona persona des de l’inici. L’Antoni desapareix en aquesta ficció però és qui força la Sara, que no ho vol de cap de les maneres, a acollir la família jueva que un passador els demana d’amagar a casa seva perquè un dels membres està ferit.
En la ficció els nazis resideixen al país. En realitat no ho feien oficialment però sí que hi feien incursions, vigilant ferotgement la muntanya a la cerca i captura de passadors i de fugitius de la barbàrie nazi. I a mi és aquesta trama, la dels passadors, la de la família jueva fugint, la que em va atrapar. Per les nostres muntanyes van transitar famílies jueves que escapaven del nazisme per refugiar-se a Espanya. I el cert és que els nazis van deportar als camps de concentració alguns andorrans perquè eren passadors. Roser Porta i Jorge Cebrian van fer, el 2009, un interessant llibre molt documentat sobre aquests fets. 
Dit això, el més curiós és que Franco, tot i ser un dictador intransigent, despietat i cruent, a Espanya no perseguia els jueus. És més, permetia que el règim els acollís. Tenien diners, és clar. I per això famílies jueves d’arreu van refugiar-se a Espanya escapant de l’horror. I així, mirant com a la pel·lícula l’Antoni acompanyava muntanya a través l’home jueu que amagava a casa fins als voltants de Solsona perquè seguís el seu camí fins a Barcelona, vaig pensar en la Isabel de Berlín. 
La família de la Isabel, que era jueva, va escapar de Berlín i es va refugiar a Barcelona, on es va establir amb la família. Ella va anar al col·legi del Sagrat Cor, va estudiar Medicina i es va casar. I als anys 60, quan Alemanya va crear programes de retorn per als descendents de jueus que Hitler havia volgut eliminar, la Isabel va tornar a Berlín amb els seus quatre fills. Gràcies al seu domini de les llengües va treballar com a traductora.
I em direu: “Qui era la Isabel de Berlín?” Doncs la Isabel, que com he mencionat parlava perfectament i sense accent el català, el castellà i l’alemany, va ser durant molts anys la representant de l’oficina de turisme del Principat d’Andorra a Berlín, que l’aleshores conselleria de turisme, abans de la Constitució, va obrir als anys 80. 
La Isabel acollia i mimava els andorrans i andorranes que anaven a Berlín i promovia i informava els alemanys i alemanyes per fer turisme al nostre país. I ho va fer des del despatxet berlinès de casa seva amb molta energia, empeny i dedicació oficialment fins al 2002, quan es va tancar aquesta oficina, i oficiosament fins que ens va deixar.
La seva història també va ser digna d’una novel·la. Que per molts anys la puguem recordar.