Quan T. S. Eliot va sentenciar a Tierra yerma que abril era el mes més cruel era perquè no coneixia Sant Jordi, el dia de la rosa i el llibre o la feria de flamenc i els rebujitos.
És cert que ara és quan neixen els lilàs a la terra morta i que la pensada del poeta serveix per explicar els problemes que retornen després de Setmana Santa encara que ens compliquin i ens provoquin maldecaps durant tot l’any. La inflació, les guerres, l’habitatge o el racisme...
La culpa és d’abril i de les terres mortes però tenint en compte que són mals temps per a la lírica, que cantava Germán Coppini amb els Golpes Bajos, el pensament se’n va cap als espàrrecs bladers, que acostumen a inspirar més refranys que poemes amb el conegut “l’espàrrec a l’abril per a mi, al maig per a tu i al juny per a ningú”.
Anar a buscar bolets a la tardor i espàrrecs a la primavera és un dels pocs hàbits recol·lectors que conservem des de l’Edat de Pedra, aquesta a la qual Donald Trump vol enviar l’Iran. Però mentre els lilàs són de fruits secs i discrets, els espàrrecs són rics en vitamines, fibra, potassi i aigua i d’alt poder antioxidant i diürètic.
Si aquesta darrera propietat no es compleix és que el nostre cos no té el gen de l’espàrrec. Als Estats Units ja hi ha empreses, com Apple associada amb Color Genomics, que exigeixen als seus treballadors un mapa genètic per prevenir futurs trastorns i actuar amb conseqüència.
Això sona a gabinet del doctor Galigari, Frankenstein, o a experiments del doctor Josef Mengele a Auschwitz: “Mengi’s un plat d’espàrrecs bladers i pixi”.
Entre el nazisme i l’Edat de Pedra els podríem enviar a tots, absolutament a tots, a fregir espàrrecs i quedar-nos a contemplar els lilàs que estan florint. Perquè la vida és un lilà, un fesol. Res més.
