Sí. Ja sé que el titular de la columneta d’avui fa preveure una reflexió més aviat existencial. I així és, però no per això −espero, no sé si ho aconseguiré−, menys “realista” que el “punt de realisme” que esgrimia el cap de Govern en referir-se a la possibilitat o no de fer compatible créixer econòmicament i urbanísticament amb poder viure al país on treballem. I és que viure a la zona fronterera no és dolent en si mateix, només faltaria, però haver d’anar-te’n per obligació perquè al país on treballes no hi tens cabuda senzillament perquè no et pots permetre el luxe de pagar els lloguers desorbitats que es demanen, sí que ho és. La classe treballadora d’aquest país ja viu des de fa massa temps a la frontera, pensant què farà quan se li acabi el contracte de lloguer i s’aixequin les congelacions. Per tant, ja vivim mentalment en una frontera permanent. I no només hauran de marxar, una fal·làcia d’altra banda perquè ja estan marxant, no tan sols els immigrants sinó els treballadors que ja tenen passaport andorrà, com puntualitza amb encert una companya de feina. No fa tant que m’he adonat de la importància de tenir un sostre on aixoplugar-me amb la meva família, potser perquè abans havia tingut aquesta qüestió solucionada, certament. Així és que quan dic frontera em refereixo a la mental, sí. I quan dic fronteres accepto l’accepció emprada pel cap de Govern. Curiós, d’altra banda, ja que això implica un altre estat sobirà, l’espanyol, que té les seves pròpies lleis d’immigració. Així que enviar segons qui a les zones frontereres no és tampoc una competència del Govern d’Andorra. Almenys fins al que jo puc intuir.
