Una enormitat. Difícilment es poden calibrar d’una altra manera les intencions manifestes d’engegar frontera avall els treballadors que es quedin sense llar. Desempallegar-se del problema com qui es desenganxa un xiclet molest de la sabata. Una idea que no pot ser sinó fruit d’un neoliberalisme despietat i que, a més a més, ha projectat una pèssima imatge d’arrogància envers els veïns. Malgrat els eufemismes, a pocs se’ls escapa que no s’està parlant de futurs treballadors que hi puguin arribar sinó que són els actuals residents els que s’estan veient forçats, ja, a agafar els trastos, la família, i traslladar-se. El perfil del fronterer està canviant: ja no és un resident de l’Alt Urgell que puja a treballar a Andorra però té una xarxa familiar que l’envolta, i amics, i arrels. Ara es parla de gent que viu un doble desarrelament i per als quals conjugar el verb conciliar serà gairebé matèria de ciència-ficció, amb les 50 hores setmanals que molts treballadors assumeixen, segons la recent enquesta del CRES, a les quals cal sumar els trajectes. Amb les criatures coneixent ja les delícies de ser fronterer.
Una cosa que han oblidat els perpetradors de tan gran despropòsit verbal és que una cosa és ser fronterer diguem-ne vocacional, assumint tots els inconvenients que suposa (burocràtics, de pèrdua de drets, sanitaris, o bancaris: la simpàtica entitat que busca identitat entre els tons del verd clava una comissió per fronterer), i una altra de molt diferent és que t’expel•leixin de casa teva. I tots veiem algú al costat que pateix pel lloguer a punt de vèncer.
