Els que ja tenim una edat recordem, gairebé amb una nostàlgia malaltissa, el que menjàvem quan érem petits. Era una època en la qual les fruites i les verdures eren d’estació i quan li dèiem a la nostra mare que ens venia de gust menjar alguna cosa, normalment la resposta era: ara no n’és època. I ens havíem de conformar amb el que hi havia. Tot això ha canviat. Podríem dir afortunadament, encara que el més probable és que la realitat sigui molt diferent. Perquè quan nosaltres érem nens, les fruites tenien sabor i sobretot suc... i molt. Perquè el menjar era fresc de veritat i no feia falta pagar el triple per alguna cosa que ara es denomina ecològic, que no és una altra cosa que productes que es fan –o almenys això suposem– com abans.
Més d’una vegada haurem sentit que els éssers humans som un virus, com la famosa escena de Matrix, on l’agent Smith ens revela la seva manera de pensar: “Els éssers humans són un virus, no són mamífers. Els mamífers desenvolupen instintivament un equilibri natural amb el seu entorn. Vosaltres no. Vosaltres us multipliqueu fins que cada recurs natural és consumit. Els éssers humans són una malaltia, una plaga.” 
És ciència-ficció, per descomptat, però té raó?
Recentment, he llegit una notícia a La Vanguardia on diu que Espanya es prepara per prohibir el sacrifici dels pollets mascles. Perquè, per si no ho sabíeu, als pollets mascles els maten acabats de néixer perquè no ponen ous i perquè per produir la mateixa quantitat de carn que les femelles, necessiten tres vegades més d’aliment. O sigui... no serveixen per a res. Això, clar, dins dels paràmetres de la indústria alimentària. 
Llavors, es maten a Espanya 35 milions de pollets mascles... cada any. I tot per satisfer una indústria que no para de créixer perquè bàsicament, nosaltres els éssers humans, no parem de reproduir-nos. I ho volem tot. Així, podem comprar kiwis de Nova Zelanda durant tot l’any o qualsevol cosa que es posi de moda en un determinat moment.
Però és clar, com a contraposició a això, perquè sempre hi ha una altra cara en la mateixa moneda, llegeixo en el mateix diari la contraportada, on una experta en ecologia forestal ens diu que han pogut descobrir que els arbres creen sota la superfície una cosa anomenada xarxes micorríziques, que són una xarxa subterrània per la qual els diferents arbres, sobretot els més ancians, comparteixen nutrients amb els seus veïns per a mantenir l’equilibri de l’ecosistema.
El mateix que nosaltres els éssers humans, com us haureu adonat. Bé, bastant a prop vam estar d’una cosa així quan vam inventar el comunisme. Llàstima que ràpidament es va demostrar de manera empírica que no funcionava, sembla que perquè atemptava contra la nostra naturalesa, i els únics països que ho van poder establir com a sistema van ser règims totalitaris. Tota una demostració que, potser, la ciència-ficció no ho és tant...