Cal esperar que quan les plataformes Spotify o YouTube facin la llista del més escoltat d’aquest any tinguin la deferència i la immensa amabilitat de no afegir cap comentari de l’estil “benvolgut, ets un vell patètic” a banda d’un “periodista jubilat” que d’això ja se n’ocupa un partit polític. Hi ha poques cançons al mòbil i a l’ordinador que passin de l’any 2000. I un convençut que era molt modern. Però l’algoritme, com la prova del cotó, no enganya.
Per a alguns, qualsevol temps passat va ser millor. Fins i tot per l’excancellera alemanya Angela Merkel, que es va acomiadar del seu mandat amb una banda militar interpretant la cançó de Nina Hagen del 1974, Du hast den Farbfilm vergessen, una critica a la manca de béns de consum a l’Alemanya comunista, la RDA, i que va sonar a l’acte justament després d’una cançó de missa. Així que una estrella punk, activista, amb un filla de nom Cosma Shiva i presentadora d’un programa televisiu de ciència-ficció sonant en la cerimònia d’adeu d’una lideressa conservadora. Gairebé com quan l’Orfeón Logroñés va tocar Mierda de Ciudad, del grup Kortatu –una formació d’ska punk del País Basc que es va dissoldre el 1988– i tothom la va cantar, fins i tot els seguidors del Partit Popular amb el jersei penjant a les espatlles, mocassins Sebago i una bandereta espanyola a la corretja del rellotge.
Ara qualsevol cosa que pugui ser subversiva es passa per un filtre i acaba formant part del Club Piolet. El que avui comença sent revolucionari demà serà la tendència predominant, el que els anglesos denominen mainstream. L’ecologisme s’està utilitzant com a excusa per promoure botigues de roba de segona mà; el punk és una atracció turística per a nostàlgics al 100 Club London, i el feminisme va camí de convertir-se en reunions de menjador de compradores de Tupperware, de senyores que van a berenar i a jugar al bridge o d’eslògans en samarretes.
Fins i tot un tema tan delicat com la salut mental ha passat de ser un tema tabú a ocupar grans espais a les xarxes socials quan personatges famosos surten compungits a explicar les seves penes i a aprofitar per vendre les seves solucions suposadament màgiques a preu de tinta d’impressora o de sang d’unicorn. I entre ells, l’esportista d’elit que no suporta la pressió. El que l’ha de suportar és el pare o la mare de família que s’aixeca cada dia a les sis del matí per buscar una feina que no troba.
Al final, la revolució serà aturar-te en una gasolinera i comprar un casset d’El Fary per anar cantant al ritme del torito bravo mentre t’entren unes ganes boges de fugir de tot. Com les de Thelma i Louise.
