Spècula, segell editorial independent que aposta per la literatura fantàstica en català i pel talent d’escriptors d’aquest gènere, va publicar fa un any Proliferen les calandres, novel·la del nostre autor més versàtil, David Gálvez, portent de les lletres andorranes que demostra publicació rere publicació una capacitat extraordinària d’adaptar-se perfectament a la naturalesa diversa dels projectes literaris en què s’embarca. Aquí ofereix al lector àvid d’històries poc convencionals una distopia ben original, ja que tot i que usa elements característics de les obres apocalíptiques, com ara el fet que se’ns mostra un món fictici, inhòspit i opressiu, mancat de recursos energètics i tecnològics, també defuig, per exemple, presentar-nos els personatges principals a la manera d’herois coratjosos i soferts que lluiten a mort contra un poder totalitari.
Els protagonistes masculins, els joves Jan i Ernest, decebuts de la vida en una aïllada àrea rural abocada a la penúria on ser mínimament feliç és una quimera, decideixen fugir endavant, partir a l’aventura sospitant que serà extremament difícil assolir un èxit que els permeti prosperar o, pel cap baix, tornar a casa havent complert algun somni. Tanmateix, el que trobaran no es desvelarà del tot. Ells no coneixeran prou bé el funcionament de les comunitats que aniran descobrint. I nosaltres tampoc, ja que el narrador del viatge, mentre descriu amb concisió les situacions, l’angoixa, les esperances i el desesper dels que anhelen un futur millor que el present que els assetja, traça una mirada parcial que, en el que em sembla una de les excel·lències de la narració, implica el lector a l’hora d’imaginar, tant el que deu haver provocat l’hecatombe com l’organització social de cada indret. I no sols incita a especular arran de les possibles causes del col·lapse i a avaluar els intents de posar ordre al caos, sinó que convida a reflexionar sobre les grandeses i les misèries de la condició humana, especialment en circumstàncies summament adverses en què l’egoisme i la violència s’imposen i cal escarrassar-se a sobreviure.
Si hi parem esment, els topònims emprats (posem l’Amaurota d’Utopia, de Thomas More) ajuden a copsar que l’argument apunta a l’aspiració, encara que sigui remota, de construir una societat ideal. Hi tindran molt a veure les figures femenines, la científica i l’artista, les quals no podem saber del cert què pensen, però les seves actituds seran fonamentals per a un desenllaç que intuïm i es revela a mitges després del final obert del relat, quan en un dels girs inesperats a què ens té acostumats David Gálvez, que abans del principi ha “confessat” que només és el traductor del llibre, ens proporciona sintèticament informació important de l’avenir. L’interès i les interpel·lacions implícites es mantenen fins a l’últim paràgraf. Val la pena deixar-se emportar per la trama. No és un mer entreteniment.
