Cada un s’enfronta als seus matins com pot. O com el deixen. El veí del davant fuma el primer cigarret del dia al balcó, que és molt més gran que el meu i hi cap una taula amb dues cadires. Mentrestant, a casa lluitem per un lloc al bany, mirem de no col·lidir pel passadís i dubtem sobre quina roba ens posarem. Però el veí, aliè a l’aldarull i al caos que hi ha a pocs metres del seu pis, continua fumant amb concentració i tranquil·litat.

Tots els matins haurien de començar així. En silenci. Amb fum o sense, però en calma. Lluny d’atabalaments, estrès, i presses. Més tard, un ja pot mullar les notícies dins el cafè amb llet, ensabonar-se amb l’estat del trànsit i agafar prou embranzida per poder sortir a plantar cara al que ens espera fora, que és molt fort. A la ràdio anuncien embussos als principals accessos a Barcelona, una avaria en una catenària que provoca retards en una línia de rodalies; el diari digital publica que hi haurà una tala d’arbres a la Rabassa per poder construir la tirolina dels nassos i la informació meteorològica preveu ruixats la nit de festa major a Sant Julià de Lòria.

El veí sembla indiferent a tot això, a les notícies i a l’estat del trànsit, contemplant des de l’atalaia privilegiada del seu balcó la petita part del món que li ha tocat en sort, encara que sigui l’edifici de davant amb finestres, lladrucs de gossos, i llosats. Però el més segur és que aquest veí que fuma de bon matí no sigui un filòsof, un pensador o un hedonista, sinó un pobre home al qual la seva dona no el deixa fumar dins de casa. I ell, obeeix. Si pogués estudiar la seva cara de més a prop no veuria una expressió de contemplació serena, sinó de capitulació absoluta.

Perquè a ell el que realment li agradaria, el que el faria fruir, seria poder fumar a la cuina o al sofà després d’un bon esmorzar. I en l’únic que pensa, mentre mira al carrer en aquesta hora matinera, és que vindrà el net a dinar perquè avui és dimarts de festa major i no hi ha casal i que no podrà fer la migdiada, entre el nen i la dona que es posarà a retransmetre el Sálvame en format estiu com si el marit fos sord i cada cop que l’home està a punt d’adormir-se, el desperta amb un: “però has vist que ha dit la Milà, quina mala llet té la tia, com hi va!!!”. O que li tocarà una altra nit de dormir malament, gairebé com el protagonista del primer relat d’estiu d’aquest diari, entre el soroll dels trons de la tempesta, la pluja colpejant els vidres o, si mai el temps ho permet, els grans èxits de l’Orquestra Sensacions i la discomòbil amb la música del moment en versió Pitbull, Natti Natasha i Chimbala que sonaran a la plaça fins a altes hores de la matinada.

Amb tot el que realment pensa és com li dirà a la seva dona que el deixi fumar en alguna habitació de casa perquè quan arribi l’hivern es congelarà al balcó i ell, a un any de la jubilació, ja no està per a aquestes temperatures gèlides perquè el tabac mata i el fred també. Però sobretot deu pensar qui serà aquell home que el mira cada matí des de la finestra del davant.