Abans potser era més comú, més natural i ho teníem més acceptat, però avui en dia veure algú fumar pot causar rebuig. Tot i ser un aspecte encara tabú, el tema pot causar reaccions contundents d’adhesió o rebuig, tot i això, hem de ser conscients que la història de l’art està plena de gent fumadora, deu ser cosa de la bohèmia, dels artistes bojos i del punt seductor que provocava una mà amb cigarreta encesa. Quin tema més polèmic! És un acte nociu i turbulent!, políticament incorrecte, però va associat a la cultura de la humanitat durant més de 500 anys. I això és un fet!
Tenim testimonis en la cultura maia (800 dC) de personatges fumant, molts artistes s’autoretrataven fumant pipa o cigarreta com Courbet, Dix, Munch, Van Gogh, etc. Un acte ben normal i acceptat, potser més ben vistos els homes que les dones, tot i que també tenim Frida Kahlo retratada fumant, Gauguin també pinta una dona tahitiana fumant i veiem molts quadres de dones fumant en xerrades i actes de la vida quotidiana. Al segle XX ja era un hàbit molt estès a França i molt més entre els artistes, en ambients de prostitució, de madames, de bars i vida nocturna, ambients íntims de lectura (el llibre en una mà i a l’altra, la cigarreta). Ramon Casas també en té alguns i ja aniria més enllà perquè la dona fins i tot fumaria un puro. Escenes modernistes amb vegetació on la dona apareix fumant, quin acte més rebel, però seductor, nociu i negatiu quan la natura és verda i gens tòxica. 
Fumar al final és un plaer sensual, escenes en què la dona entra a la banyera fumant o fumant dins l’aigua amb espuma i amb la copeta de vi, un acte acceptat i fins i tot general avui en dia. Picasso al segle XX ja pinta escenes a tres en què un dels personatges, el voyeur, es mira l’escena fumant… Podem també considerar que fumar és un acte d’espera? Esperem alguna cosa abans de… Frenem els nervis? És la via fàcil d’escapar d’alguna cosa? Ens podríem fer mil preguntes com aquestes que no sé si arribaríem a gaires respostes.
Els testimonis que tenim de la història de l’art deixen clares evidències que no es consumia només tabac sinó haixix, opi i altres substàncies. A la història del cinema, fumar és glamurós i un accessori tan important com el vestuari i el diàleg. Fumar és un codi visual imprescindible més enllà del vici. L’espiral de fum defineix l’estat d’ànim, el nerviosisme, el misteri (Marlene Dietrich), símbol de rebel·lia i angoixa existencial (James Dean). Als anys 30 i 40 la indústria del tabac veu el potencial de Hollywood i grans estrelles cobraven fortunes per fumar una marca concreta de tabac. 
Així i tot, als anys 80 i 90 hi ha un canvi de paradigma i el personatge que fuma és el sospitós i si parlem d’una pel·lícula o sèrie d’època encara quedava bé, però ja veiem que hi haurà una ruptura. El fum envolta personatges com el Joker per retratar la nostàlgia, i és que al final el que abans era sinònim de vida ara és un presagi de la mort i és important com se li dona la volta a tot el que abans era permissiu i ben acceptat.