Els protagonistes de les “gestes” imperials de la ideologia MAGA han batejat l’ofensiva estatunidenca iniciada el 28 de febrer a l’Orient Mitjà  amb l’oxímoron Epic Fury. La veritat és que, per més que m’esforci, no trobo res d’èpic en el bombardeig i l’assassinat de prop de 200 escolars i ensenyants.  
La Unesco i l’Unicef van més enllà i consideren que “l’assassinat d’alumnes en un lloc dedicat a l’aprenentatge constitueix una greu violació de la protecció que el dret internacional humanitari atorga a les escoles”.
La Casa Blanca i el Pentàgon estan dirigides avui per cruels narcisos bronquinosos que actuen sense pensar en les conseqüències i ni es preocupen d'elaborar uns arguments mínimament consistents. Com deia Elvira Lindo al diari El País: “El relat ha mort. Va quedar en braços de Bush com un cadàver irressuscitable el dia en el qual es va descobrir que allò de les armes de destrucció massiva era un conte xinès, i que ho sabien (...) No hi ha intenció d’encobrir les accions bèl·liques amb raons”.
Hi ha alguns governants occidentals prou despistats que encara no s'han assabentat que el gendarme mundial no necessita excuses –amb la força bruta en té prou– i fan el ridícul repetint uns pretexts que no tenen cap credibilitat i que els mateixos serveis contra terroristes americans desmenteixen.
El dimarts 17, Joe Kent, director del Centre Nacional Contraterrorista dels EUA, dimitia amb efectes immediats; en una carta al president Trump, Kent, un veterà amb un full de serveis fora de dubte, deia literalment “no puc, en consciència, recolzar la guerra que es lliura a l'Iran; Iran no representava cap amenaça imminent per a la nostra nació, i és evident que hem iniciat aquesta guerra per la pressió d’Israel i el seu poderós lobby estatunidenc”.  Un altre “conte xinès” desmentit, ara, per un de la casa.
La manca d’arguments, la ira desmesurada, la violència cega (a l’alta tecnologia li falla la vista?) i el soroll de bombes i discursos em recorden les paraules de Macbeth quan el seu ajudant li anuncia la mort de lady Macbeth: “La vida és una ombra ambulant, un pobre actor que galleja i s’agita a l’escenari. És una història contada per un idiota, plena de soroll i de fúria, que no vol dir res”.
William Faulkner va manllevar el soliloqui del derrotat rei Macbeth per posar títol a la novel·la El soroll i la fúria que relata el declivi irremissible dels Compson, una família aristocràtica rural del sud dels EUA. L’abolició de l’esclavatge i la demolició de les estructures tradicionals dibuixen una nova realitat que els orgullosos Compson són incapaços d’acceptar; empobrits, han de vendre terrenys perquè el seu fill gran, Quentin, pugui anar a estudiar a Harvard.
El Nobel de literatura de 1949 explica aquesta decadència en quatre relats de tres dels fills i de la Dilsey, la serventa negra de la família. Les frustracions provocades per la pèrdua d’estatus i de poder ceguen la intel·ligència dels Compson i els aboquen a l’estupidesa de confondre la seva fúria amb la realitat; la seva ràbia fa que les paraules perdin el significat i només siguin soroll; consideren els altres usurpadors d’unes terres i d’un benestar que tenien “per dret diví” i que ells continuen considerant seves malgrat el que diguin les lleis dels homes. No sé si els hi sona aquesta visió?  
A l’inici del seu relat, Quentin III, recorda les paraules del seu pare: “Mai no es guanya una batalla. El camp de batalla només revela a l’home la seva estupidesa i desesperació, i la victòria és una il·lusió de filòsofs i d’imbècils”.
Doncs això!