Fusió

Em demanava si podia escriure algun dia d’una altra cosa que no fos de política. Suposo que m’agraden els reptes i ho intento avui. Els temes són infinits: gustos, passions, viatges, cuina, cotxes, natura... Però triant-ne algun d’aquests, com per exemple la muntanya, que m’apassiona, segur que hi haurà lectors que no continuaran llegint aquestes ratlles perquè simplement no els interessa. De fet, quan escric sobre algun tema de política, segur que hi ha lectors que tampoc m’hi dediquen ni un minut! Però si alguna cosa tenim en comú tots els éssers humans i que ens interessa a tots, o gairebé, són les relacions entre persones. Tot i així, no pretenc que el lector acabi de llegir el text, que consti!

De relacions n’hi ha de molts tipus: d’amistat, de feina, de família... Però la que s’emporta la palma és l’amor. Tothom ha viscut, viu o viurà aquest tipus de relació que defineix per excel·lència la condició humana. Tots busquem agradar, estimar, ser estimats. A tots ens agrada sentir-nos d’aquella manera que et sents quan saps que algú et troba a faltar. De fet, crec que el més bonic que et pot passar a la vida és estimar amb cadascuna de les fibres del teu cos i que et corresponguin. El sentiment que t’envaeix és de plenitud, de felicitat absoluta. Quan tens la sort d’estimar, tota la resta sembla esvair-se. La importància de la resta que t’envolta es relativitza.

Hi ha molts tipus d’històries, les que duren per tota la vida, les que no, aquelles fusionals en les quals els dos no poden estar l’un sense l’altre, històries convencionals, d’altres que no tant... Però totes amb aquell denominador comú: aquell sentiment que tot és diferent amb aquella persona.

Les persones som capaces del pitjor: guerres, enveges, rancors, odis, egoismes, alguns diran que fins i tot de fer política (algunes i alguns m’entendran perfectament)! Però som capaços també d’estimar sense esperar res a canvi. Estimar amb l’objectiu de fer feliç l’altra persona sense importar-nos gaire nosaltres mateixos. Tot i que, sens dubte, hi ha una part d’egoisme en l’amor. També volem ser feliços nosaltres mateixos i desitgem que allò que vivim no s’acabi mai i que aquella persona tan especial sigui només nostra. Però deixant de banda aquest aspecte tan insignificant que és l’egoisme amorós, els humans som capaços d’estimar, i és una de les millors coses vist com va darrerament el món. No importa a què et dediques, quina ideologia política tens o quines conviccions et defineixen. Tots acabem trobant-nos al mateix nivell davant d’aquella magnífica coincidència, d’aquella dolça bogeria, d’aquella peça que, sense saber per què, completa el teu puzle. Una situació que et condiciona l’estat d’ànim i que ens apropa a les persones, a aquella part més humana que, sovint, deixem de banda sense adonar-nos-en.

Però, al cap i a la fi, aquest sentiment és en si una paradoxa, no té, com altres paraules del diccionari, una definició exacta perquè d’amors n’hi ha tants com persones hi ha al món. I per més semblants que puguin ser alguns, cadascú el sent a la seva manera. De vegades, l’amor és estimar, és sentir, és desitjar, és creure, és llibertat, és plaer, és sensualitat. Però sovint també és enyor, solitud, patiment, plorar, fracassar, tornar a començar. O, simplement, és només un cúmul de sensacions, tan complexes i enteranyinades que fan distorsionar el nostre dia a dia. Neix dins de cada persona, es fa intens fins que sembla que hagi d’esclatar, canvia tot sovint de forma, juga a fer-nos feliços o a confondre’ns. De vegades dura molt de temps, de vegades es perd en els records, es converteix en odi o fins i tot des­apareix.

Però el més meravellós de tot és que quan t’arriba no et qüestiones res de tot això, el vius intensament i ja està.

Fusió i prou.