Futbolistes tatuats

Curiós món, el del futbol. Fa anys tots els jugadors portaven bigoti, més tard es van pentinar de manera estrafolària, després es van treure la samarreta per celebrar un gol i ara toca tatuar-se el cos. És la moda, però hi ha honroses excepcions, com la d’Andrés Iniesta. Molts tenen el pit i els braços com la carpeta d’una estudiant de secundària a final de curs o com un integrant de la Mara Salvatrucha.

Es tatuen qualsevol cosa sense saber ben bé el que. N’hi ha que es posen el seu nom en hebreu encara que hagin nascut a Garganta la Olla (Càceres) o a Cabañas Raras (León). El tatuador i el futbolista ignoraven que l’hebreu s’escriu de dreta a esquerra i el resultat va ser còmic. Com el del davanter de l’Atlètic de Madrid Fernando Torres, que es va tatuar el seu nom en èlfic com si visqués a l’Última Llar d’Acollida dels Senyors dels Anells. L’escriptor J.R.R. Tolkien, filòleg de professió, va dedicar molts anys a desenvolupar aquestes llengües perquè ara aparegui un futbolista tatuat amb un “Frennado” en comptes de Fernando. N’hi ha que també s’equivoquen amb les xifres. El blaugrana Aleix Vidal es va fer tatuar la seva data de naixement (21/8/89) en números romans com si fos el protagonista (Guy Pearce) de la pel·lícula Memento, que pateix amnèsia anterògrada i que utilitza els tatuatges per enregistrar informació sobre ell mateix i sobre els altres. Però el tatuador del defensa barcelonista en lloc de gravar el número 8 com a VIII el va escriure com a IIX.

He arribat a creure que si un futbolista no va tatuat s’exposa a alguna sanció d’un comitè de competició o d’aquella comissió disciplinària de la UEFA que tant es preocupa per les banderes estelades al Camp Nou. Perquè amb aquesta moda es cometen llatinicidis, reproduint la Capilla Sixtina a les cames, els noms de cinquanta persones que reben assistència en el Programa mundial d’aliments de les Nacions Unides i parafrasejant passatges dels Corintis, que són aquells que apareixen en el Nou Testament de la Bíblia cristiana i que mai responien a les cartes que els adreçaven encara que el remitent fos Pau de Tars.

I com que no tots els futbolistes tenen els coneixements de Pep Guardiola o de Valdano, el Kun Agüero, per exemple, davanter del Manchester City, estava convençut que els tatuatges es feien amb bolígraf. Segur que n’hi ha algun que es pensa que van amb els embolcalls dels xiclets com aquells Bazooka de maduixa o menta dels anys vuitanta.

Els tatuatges provoquen adrenalina per la seva pràctica irrevocabilitat. És molt important tenir-ho en compte. En una cama d’Andy van der Meyde s’ha quedat per a la posteritat l’escut de l’Ajax d'Àmsterdam. El que no s’imaginava el futbolista és que acabaria militant a les files del seu etern rival, el PSV Eindhoven. El que sí que m’imagino és com estaran aquests tatuatges d’aquí uns anys, quan l’ara atlètic esportista agafi uns quilos de més. I que aquell impressionant drac oriental que ocupa tot el braç sembli una vaca llargaruda i que aquella imatge tribal del coll es transformi en una figura amorfa.