Començarem una sèrie d’articles lleugers d’estiu, com les Novel·les amb gel de fa dos anys o els Estiraments literaris de l’any passat. Podríem jugar amb les novetats editorials, moltíssimes aquest any, endevinar títols, temes, escenaris, personatges, mirar quina Andorra dibuixen o com retraten la societat. Però la sèrie no surt per culpa d’una foto que ha quedat gravada a la retina i, sobretot, a causa de la idea que reflecteix aquesta foto.
Donald Trump, protagonista absolut cada dia de l’actualitat amb accions cada cop més radicals i desacomplexades per antihumanitàries i antidemocràtiques, acaba d’inaugurar una presó per a immigrants, un centre ple de gàbies gegants amb lliteres a dins, amb uns filats molt prims que deixen a la vista tots els presoners. El conjunt recorda aquelles acumulacions de gàbies d’animals exòtics que surten en algunes pel·lícules. Aquesta macropresó està envoltada d’aiguamolls plens de caimans i serps. Trump, amb la gorra al cap, ha escenificat l’amenaça que suposa per als presoners i, fins i tot, ha fet broma sobre la impossibilitat de fugir d’aquest espai de malson.
Els mitjans han informat sobre aquesta nova presó de Trump i a tothom li ha quedat ben clara la idea que la sustenta: els immigrants (il·legals per a ell i la seva administració) s’han de tancar en gàbies. I la idea que sustenta aquesta: els immigrants (il·legals per ell i la seva administració) no són persones, són un col·lectiu, un grup deshumanitzat, que pot ser perseguit, detingut i empresonat.
Les gàbies de Trump s’han estrenat amb una posada en escena espectacular, per impressionar, per fer por, però si eliminem aquesta escenificació terrible i desacomplexada que ens ha gelat la sang, les seves gàbies i la idea que les sustenta, no són cap novetat. Mantenim gàbies arreu del món, que no ens escandalitzen gaire, potser cada dia menys. La Franja de Gaza s’ha convertit en una enorme gàbia sense sortida, on només hi ha fam i violència. Xavier Aldekoa ho explica al recentment publicat Historias de Gaza, i abans ho va fer a Oriente Medio, Oriente roto. Cisjordània fa anys que és una altra gàbia per als palestins, igual que els camps de refugiats que fa dècades que es van instal·lar al Líban o a Jordània. Camps de refugiats on no hi ha les tendes que tots imaginem, sinó blocs de pisos, com explica Txell Feixas a Aliades.
Hi ha gàbies horribles a Amèrica del sud i a l’Àfrica, a Líbia per exemple, on molts migrants són empresonats en un infern abans de l’infern que nosaltres creiem que és la pastera al Mediterrani i que retrata molt bé Xavier Aldekoa a Indestructibles o Hijos del Nilo. Hi ha gàbies amb prefabricats als camps de refugiats que encara queden a Grècia o Turquia per frenar la immigració cap a Europa. Gàbies són els centres de detenció d’immigrants que hi ha a ciutats espanyoles. Les nostres gàbies, sense caimans, però construïdes sobre la mateixa idea: hi ha persones que es poden tancar pel simple fet d’haver marxat/fugit de casa seva.
