A la Unió Soviètica, una mare de més de deu fills rebia el títol de “mare-heroïna” i una medalla que ho celebrava. De petita, jo volia ser-ne una. L’ambició horroritzava la meva mare –deu fills li semblaven un malson–, però a mi m’atreia aquell epítet heroic. Potser per les ganes de germans (que després van arribar quan jo tenia onze anys) o per la propaganda televisiva i els llibres d’herois que devorava. El meu avi, militar jubilat, però, em va inocular una aversió profunda a la guerra. Cada 9 de maig, el Dia de la Victòria, se’ns demanava que algun avi vingués a classe a parlar. Els meus avis veterans, condecorats, mai no hi van voler anar. L’avi Alexandre, que aquell dia es posava l’uniforme i les medalles, responia amb tristesa: “No vull recordar la guerra. La guerra no hauria d’existir”. I m’ho vaig creure per sempre.
Tot i així, ser heroïna semblava una bona idea, i el pla era parir-ne deu. Ara, quan dic a la meva Laura –filla única– que hauria d’haver-ne tingut nou més com ella, s’indigna. Li sembla que dic que amb ella no en tinc prou, quan en realitat penso que al món li anirien bé més éssers tan meravellosos. Però té raó: la vida va com va, i ella ja hi és per alegrar-lo. Mai no sabem què entendran els fills dels nostres pensaments d’amor, ni com subestimem l’amor que ens tenen –o ens van tenir– els nostres pares.
Ser mare-heroïna no era l’únic somni. Volia ser científica intrèpida, viatgera, pallassa, equilibrista, geneta… M’encantava el circ, amb aquella cúpula metàl·lica reticulada que recordava la Torre Eiffel, a prop del pis de l’àvia. A la mare, però, el circ, les ciències i els oceans li semblaven tan terribles com parir sense parar. A ella li agradava l’art. Enginyera de professió, es va matricular semipresencial a història de l’art  –no la va acabar, però l’art li robava el cor. Des de petita m’educava per reconèixer els quadres dels seus pintors preferits als museus de Moscou i Sant Petersburg. Els russos eren quasi tots a la Galeria Tretiakov.
M’hi va portar tan aviat com va poder. L’edifici principal, construït al final del segle XIX i amb la façana emblemàtica dissenyada per Viktor Vasnetsov entre 1900 i 1903 –en un estil rus de conte de fades, amb arcs, kokoshniks i colors vius–, em va robar el cor per sempre. Durant els sis anys que vaig viure a Moscou estudiant, hi vaig anar centenars de vegades.
Pavel Tretiakov, el fundador, era un bon home enamorat de l’art, com la meva mare. No va poder ser artista, però, procedint d’una família rica, va començar a comprar obres jove. Quan va saber que unes adquisicions antigues procedents d’Holanda eren falsificacions, va jurar comprar només obres de russos contemporanis que veiés als tallers, de persones de confiança. Amb el germà Sergei van regalar la col·lecció a Moscou el 1892: més de 2.000 obres que van créixer fins a les 40.000. Representant de la nova burgesia russa, volia que els diners de les fàbriques servissin per crear bellesa i justícia —una galeria que encarna l’ànima russa: contradictòria, turmentada, als extrems, sempre a la recerca de la veritat.
Entre els meus somnis sempre hi ha hagut l’art. Quan em pregunto si preferiria ser un artista turmentat i pobre com Van Gogh o un mecenes com Tretiakov, sempre trio l’artista. Tinc ànima d’artista, tot i que la vida no ho demostra.
Vaig estimar especialment les interpretacions dels contes russos per artistes amics de Tretiakov, com el mateix Vasnetsov. Els contes són una joia, i avui tenim la sort del recopilatori d’Aleksandr Afanàssiev –l’equivalent rus dels germans Grimm– en la traducció excel·lent de Xènia Dyakonova i il·lustracions clàssiques d’Ivan Bilibin: L’ocell de foc i altres contes russos (Libros del Zorro Rojo, 2023). És una introducció perfecta al món màgic de Baba Iagà amb la boca torta i el nas de ganxo, el Fínist falcó rutilant, ocells de foc, tsarevnes orgulloses i tsars cruels. Si la visita a la Galeria Tretiakov sembla ara un projecte llunyà, aquest llibre us hi porta de la mà.