El Govern ens va informant, de tant en tant, com en les anteriors legislatures, dels nomenaments dels nous ambaixadors a diferents països. Les últimes designacions han estat, per exemple, les d’Enric Tarrado com a representant diplomàtic del país a la República Eslovaca i Hongria, i la d’Eva Descàrrega a Mònaco. Anteriorment, i sense ànim de ser exhaustiu, havien estat també nomenats Gil Rossell com a ambaixador a Suècia, Jaume Serra a Àustria i Alemanya i Carles Àlvarez Marfany a San Marino. Com es pot comprovar fàcilment, la majoria d’aquestes persones elegides, per no dir totes, són afins ideològicament als demòcrates, el que pot portar a la ràpida conclusió que aquests nomenaments s’utilitzen com a fórmula per gratificar aquells que, per dir-ho planerament, són de la mateixa corda. Una forma de procedir molt típica d’aquest país, segons s’ha comprovat els últims vuit anys de majoria demòcrata, en què molt sovint s’ha tendit a premiar els acòlits. Una pràctica que, per exemple, dona com a resultat una llarga llista d’endollats a diferents àmbits, i a la qual ja m’he referit en altres ocasions. Però tornant al cos diplomàtic, no sé si els nous ambaixadors també ho són, d’endollats, però aquesta és almenys la impressió que es dedueix de tot plegat amb aquest sistema de funcionament. Desconec també quina canongia suposa ser ambaixador d’aquests països, però ben segur que n’hi ha alguna que fa que aquests càrrecs siguin ben llaminers, d’acord amb el que podem observar. Hi haurà més nomenaments d’ambaixadors?, preguntava un periodista a la darrera roda de premsa del Govern. Pel que es veu sí, les galetes encara no s’han acabat.