El meu amic Francesc era un distingit i més que indiscutible paisatgista andorrà, tot i que nascut a la localitat garrotxina de Ridaura i format en la pràctica del que entenem per Belles Arts en la tradició de l’Escola d’Olot. Treballà en la més important indústria de l’art santuari que hi ha hagut mai a Catalunya, l’adés arxiconegut Art Cristià de la capital de la Garrotxa, com també ho feren els reconsagrats germans Vayreda i un altre olotí il·lustre, Galveny, tots ells capdavanters del renaixement modernista d’aquell especial enclavament comarcal entre volcans apagats.

Tant ells com altres remarcables artistes els retrobem molt dignament representats en les dependències d’un antic convent convertit avui en museu. Els mateixos natius d’aquells paratges en diuen “l’orinal del món”, i així ho vol la tradició en reconèixer que conviuen en un singular microclima que fa possible, per exemple, boscos excepcionals com La Fageda d’en Jordà, amb la seva particularíssima atmosfera, fruit d’una llum que ve filtrada per la naturalesa exuberant que hi brota. En aquest microclima els pintors es troben immersos sense ser-ne conscients dins d’una pintura impressionista. Suren entre combinacions cromàtiques.

En Galobardes aprèn de molt jovenet a policromar, a pintar a ull, a composar, a daurar al full d’or. Vaja, que té ofici, i endemés la natura i la pràctica el doten d’una mirada amb memòria, per no parlar d’una habilitat manual i també mental absolutament excepcionals.

En Francesc i jo mateix vam arribar a les Valls Neutres més o menys per les mateixes calendes, a les acaballes dels anys 50 del segle passat. I som estrictament coetanis. Quan ens coneguérem jo treballava la talla en fusta associat al meu gran amic, el tallista lauredià Bonaventura Naudí. En Francesc exercia com a oficinista a l’oficina de Crèdit Andorrà, que tot justa acabava d’obrir. Els caps de setmana sortíem a pintar plein air amb altres amants de la pintura com Kenneth Dills, el gegant ianqui, que es dedicava professionalment a dissenyar i construir iots, també el Borràs, pintor-decorador, i Jaume Puig, que a la seva botiga de detergents venia també material per a artistes de les marques més prestigioses.

El més veterà entre nosaltres era un heroi: havia sigut voluntari amb el mític president Macià als Fets de Prats de Molló, era contemporani del Picasso cubista. S’havia refugiat a Andorra i pintava el que fos: parlo de l’angelical Magí Cirés, fill de Tàrrega. Tota aquesta colla, i segurament m’he descuidat d’algun, exposàrem en una sala de les oficines de l’Automòbil Club, que en aquells anys estava en un primer pis del que avui és l’avinguda Meritxell, aleshores encara era la carretera general. Ben segur que qui ens reuní ens facilità els tràmits perquè exposéssim conjuntament, amb un tracte sempre deferent, sempre exquisit, fou el senyor Casimir Arajol sènior, que era el president de l’eficaç i dinàmic Sindicat d’Iniciativa, nom que sona fantàstic. I ho era, i això que en aquells dies no se subvencionava res. La junta directiva era naturalment voluntària i passava unes modestes quotes que servien per cobrir totes les despeses que es generaven.