En memòria del meu amic Francesc, traspassat el 27 de gener.

El mateix Arajol, si fa no fa un any després d’aquesta col·lectiva a l’Automòbil Club ens proposà a en Galobardes i servidor d’exposar a Anglaterra la nostra obra. Acceptàrem i ell s’encarregà de totes les gestions. El lloc era ni més ni menys que el castell de Windsor, si no ho vaig entendre malament. No recordo si encaixàrem o no algun caleró. El que sí que tinc molt present és que les dificultats per passar l’obra a la duana van ser la causa que no repetíssim mai més. Amb gran desolació, el senyor Arajol ens digué que el Sindicat no es podia permetre el luxe de repetir l’aventura. No sé si des d’aleshores, parlo de fa 60 anys, les coses han millorat gaire en aquest aspecte.

Ja ben entrada la dècada dels 70, Crèdit Andorrà tenia les oficines centrals a Príncep Benlloch. La direcció es renovà i el nou cap de l’entitat va ser el senyor Rosanas, un autèntic crac, que influí qui-sap-lo no només en les qüestions econòmiques que afectaven la bona marxa del país, sinó també i molt assenyaladament en les culturals. Va ser ell l’artífex de les jornades andorranes de Martí i Pol, entre d’altres personalitats de les lletres catalanes, i va ser també ell qui aconsellà el meu amic Francesc que es consagrés de ple a la pintura. No va ser només un consell. Li donà tot el suport i complí. I vet aquí el geni pictòric del Francesc llançat a tota màquina, resplendent com el sol. Deixà aleshores el pinzell i prengué l’espàtula. Les clarors de les nostres valls són tan canviants que interpretar-les pastant-ho amb els pèls d’un pinzell no era suficient. En canvi, l’espàtula, s’empasta virilment, ràpidament, de la mateixa manera que ho faria un paleta.

I així és com l’espàtula es convertí en el tret estilístic més característic de l’obra de Galobardes. Li permetia apurar encara més la gamma cromàtica, donant uns primers tocs a la tela en blanc i propiciant la perspectiva del color, que és tan important com la línea del disseny. La teoria del color la manllevà a la seva manera, els colors primaris i els secundaris els limità a vuit tubs de pintura, vuit –a banda del blanc, que no és pròpiament un color. I el negre, com si no existís. L’ofici, la traça, el talent, la ferma convicció eren tals que quan estava enderiat es generava en ell un estat anímic que només és comparable a les pregàries dels homes sants.

En els últims temps en Francesc estava amoïnat pel seu llegat. Això el neguitejava. L’honorable Comú de Canillo tingué l’encert de gestionar un espai on exposar de forma permanent una obra certament copiosíssima. Amb motiu de les últimes eleccions comunals, Andorra Televisió tingué la fabulosa ocurrència d’ubicar l’entrevista al candidat a l’Espai Galobardes. La mirada se n’anava tota sola cap als magnífics quadres, que aportaven un rar carisma al discurs del candidat.

Ara en Francesc ens ha deixat. No ens falta només un artista singular. També ens mancarà la seva bonhomia. El recordo com un home endreçadíssim, tant en el vestir com en el seu ofici. I generós, sempre donava generosament obra seva si li’n demanaven per a una subhasta benèfica. No deia mai que no si es tractava de participar en una col·lectiva, tot i que ell personalment no participà mai de cap grup ni capella ni tendència. No per egocentrisme, sinó perquè en feia prou amb les seves teles i el seu cavallet.

Només tingués un deixeble: el copríncep Joan Martí, home intel·ligent i amant de les arts. I recordo que el Molt Il·lustre Consell, que mai no havia organitzat cap exposició d’un artista andorrà, ni a dins ni a fora del país, s’estrenà amb una individual consagrada merescudament al Francesc. L’acompanyà d’un esplèndid catàleg, i cal dir que l’artífex en aquesta ocasió fou l’aleshores ministre de Cultura, el també enyorat Pere Canturri. Llàstima que després, i per molt que en Francesc hi insistís, el Govern es desentengués de la seva obra.

Un dia o altre la contemplarem al Museu Nacional. Si mai l’arribem a veure, és clar.