Quan parlem de model de creixement de la població, un dels temes que ens preocupen de l’activitat política (o de la passivitat, fins ara, si ho apliquem als governants actuals), ens referim sobretot al model de gestió migratòria. Ens preguntem si cal continuar amb el sistema de quotes d’immigració que tenim, ser més flexibles per satisfer les necessitats de personal de les empreses o aplicar més restriccions per frenar el creixement demogràfic, que pot empitjorar els serveis públics o fins i tot abocar-los al col·lapse.

Sovint oblidem, o releguem a un altre compartiment dels problemes pendents de resoldre, que el perfil de la població, amb més gent d’edat avançada, és una altra de les causes del creixement demogràfic. Els més grans de 64 anys són un 16% de la població i els més joves de 15, només un 10%. Això és perquè, com ja sabem, tenim una taxa de fecunditat insuficient, d’un fill per dona (el llindar de reemplaçament generacional és de dos), però també per un fet positiu: l’esperança de vida és força elevada: prop de 87 anys per a les dones i de 82 per als homes. Aquestes són les mitjanes, però l’esperança de vida pot variar molt, com s’ha demostrat empíricament en diversos estudis, en funció del nivell socioeconòmic –no fa gaire, també, amb la recerca de Pere López centrada en la sostenibilitat de les pensions a Andorra.

Però abans deia que atribuïm principalment el creixement demogràfic al model de gestió de la immigració, i no falta un discurs xenòfob sense complexos que s’alimenta dels corrents polítics americans i europeus d’extrema dreta, tan de moda, i relaciona intencionadament immigració amb inseguretat o delinqüència. La preocupació per la immigració ha crescut, segons l’última enquesta de l’Observatori d’ARI: només fa tres anys, el 2023, el 85% de la població considerava la immigració positiva o necessària, i només un 6% la veia com un fet negatiu. Ara, un 15% de la població resident i un 20% dels de nacionalitat andorrana la perceben com un problema.

Si en el model de creixement tenim en compte, també, l’envelliment de la població, és ben clar que Andorra ha de continuar sent un país d’acollida de persones nouvingudes que s’hi vulguin establir per treballar i emprendre un projecte de vida. Amb els joves nascuts a Andorra no n’hi ha prou per assegurar un relleu generacional, com demostra la taxa de natalitat, i aquest mateix jovent ja no té garantides les oportunitats que necessita al nostre país. És ben trist, però és així: en funció dels recursos econòmics i patrimonials de què disposi, la gent jove pot triar quedar-se o ha de marxar necessàriament per buscar-se la vida fora.

Volem un model de país que garanteixi el benestar, en això segur que hi estem d’acord tots els partits polítics, o almenys no n’hi ha cap que reconegui el contrari. Per tant, hem de fer una reflexió profunda, analitzar tots els factors i posar sobre la taula mesures que responguin a una voluntat real de millora, i que no parteixin d’un ús partidista o electoralista de les mancances detectades.

Les propostes socialdemòcrates són clares: un bon model migratori que tingui en compte la informació i el criteri dels experts en demografia, a part de les necessitats de les empreses i la capacitat de càrrega del territori; una gestió dels serveis per a la gent gran que garanteixi la qualitat de vida i la salut de les persones posant a l’abast activitat física, oferta cultural i interacció social, i sobretot, un sistema fiscal just, proporcional i progressiu que serveixi per millorar l’accés a l’habitatge, l’educació i l’ensenyament superior, els serveis sanitaris i socials, el transport públic, la seguretat i els serveis públics en general.