Garantir un dret o bé fer caritat

Ni la crisi ni la bonança són bones companyes per a aquelles persones que es guanyen la vida amb un sou, malauradament. O falta la feina o la vida és tan cara que portem la soga al coll. Que l’encariment del preu de l’habitatge està ofegant la població fa dies que ho sabem. I també fa dies que el Govern es va comprometre a impulsar mesures per pal·liar aquestes dificultats. Diferents vies –segons va avançar aleshores– que han de garantir aquest dret, reconegut a la Constitució. Aquesta setmana ens sorprenia l’executiu, però, anunciant que pretén negociar amb entitats cíviques la cessió d’immobles de la seva propietat perquè puguin allotjar persones en risc d’exclusió social (i refugiats, van afegir). Però, senyors, de què estem parlant? D’assegurar un dret o bé de fer caritat a les pobres ànimes caigudes en desgràcia? On queda la dignitat de les persones? I la seva capacitat de viure i desenvolupar-se de forma autònoma? Respondrem amb pegats a aquells errors del sistema que necessiten una actuació més de fons, més duradora i més valenta? És moment potser de plantejar-se si és un funcionament normal que la gent tingui dificultats per cobrir les necessitats bàsiques tot i no trobar-se a l’atur. Si és lògic que aquest desajust entre ingressos i despeses tan abismal aboqui la ciutadania a recórrer als ajuts socials per poder viure. Les solucions són ben conegudes (d’exemples n’hi ha arreu). Però cal cert valor per implementar-les. El que és clar, senyors que ens governen, és que el benestar d’una societat no es pot basar en obres de caritat.