Garberes de sègol

Fins a mitjan segle XX els camps de sègol encara resistien l’embat del conreu del tabac. La seva lluita es transformà aviat en una moribunda resistència i en una derrota sense discussió. La planta tropical acabà per transformar a poc a poc una agricultura tradicional basada en l’anar i venir de la comunitat que l’allotjava. De fet, amb els anys d’implantació, i el repetir del costum, el conreu del tabac també es tornà tradicional. 
Pel solstici d’estiu, pels volts de Sant Joan, les colles de segadors dels Pirineus, andorrans inclosos, baixaven a la terra plana de l’Urgell i de Lleida a treballar. Els rituals solsticials que investiguen els antropòlegs diuen tenir un lligam amb antics cultes relacionats amb la producció de la terra i la recollida del seu fruit, en aquest cas el cereal. A les nostres contrades muntanyenques, aquests ritus no gaudirien d’aquest significat concret, atès que per Sant Joan el cereal encara verdeja i no ha madurat.
Les colles de segadors les formaven gent valenta, comandats per un cap de colla, encarregat també dels contractes del conjunt en les diferents cases de pagès de la plana on treballaven. El seu treball combinava la maduresa del cereal amb el pas de l’estiu: començaven, tal com he escrit, a la terra baixa, i a poc a poc, a mesura que la seva laboriosa feina avançava amb el pas de l’estiu i l’escurçament de la jornada, anaven pujant ribera amunt, arranant a cop de volant tots els camps del país. A mesura que pujaven segant els camps del Segre i de les Nogueres, refilant tota la terra daurada amb les falçs, s’anunciaven a cop de corn o corneta als llocs on treballarien en les jornades properes. El toc musical enfilava encara durant els anys quaranta i cinquanta els rostits vessants assolellats de la Vall de Castellbò. No parlem de tantes generacions. Encara hi ha gent que ho recorda. 
La sega reunia tota la família al costat dels segadors en el seu treball. Mentre uns enlairaven les falçs per arranar la palla en el camp, altres preparaven i lligaven les garbes, que poc temps després els de la casa trillaven en una era amb l’ajuda del bestiar gros. D’aquesta manera triaven el gra de la palla abans que vinguessin les sorolloses màquines de ventar i altres enginys, com les segadores, anomenades popularment cosechadores, que arraconaren a poc a poc la feixuga feina dels garbers muntanyencs.
Els àpats, a càrrec de la casa que els llogava, prescindien dels tresors més preuats del rebost. Coneguda és encara la mida del tall de llonganissa dels segadors, corresponent a l’amplada de la seva mà. Un cop acabat el treball, els segadors cobraven l’estipulat i tornaven a la feina en una altra llar, més amunt i muntanyenca, cada cop més, anunciant-se a cop de corn.
Així arribaven al setembre a les capçaleres de les dues Valires. Sense anar més lluny, en el solà de la vall d’Incles avui encara podem veure uns ribassos, avui erms, on fa molts anys els garbers segaven el sègol.