Després de molts anys llegint fonamentalment assaigs històrics i altres publicacions similars, en bona mesura per les exigències imposades per la formació universitària, d’uns mesos ençà he començat a recuperar el temps perdut amb relació a la literatura. I precisament m’ha donat pels grans clàssics universals, aquelles obres de les quals sempre et parlen a l’escola però que la gran majoria de mortals no acabem llegint mai, ja sigui perquè exigeixen un compromís intel·lectual decidit, ja sigui perquè alguns ens els van fer llegir quan érem jovenets i ens van semblar feixucs, avorrits o de difícil comprensió; i després d’aquesta experiència qualsevol s’hi torna a posar.
A batxillerat, quan ens feien llegir El Quixot recordo que una de les professores ens deia que aquell i altres títols, malgrat que l’havíem de conèixer en acabar la nostra formació reglada, segurament no el gaudiríem fins que tinguéssim trenta anys. Casualitat o no –qui sap si és fruit de la meva pròpia crisi existencial dels trenta– enguany assoleixo aquesta xifra i és quan he començat a valorar la bellesa d’aquestes lectures. Són textos que, al meu entendre, demanen un bagatge lector previ per treure’n tot el suc possible, i valorar així l’encert de l’elecció d’una paraula en un lloc determinat, per adonar-te de la màgia narrativa d’alguns grans escriptors o per viure en pròpia pell els mons que els autors són capaços de construir amb paraules escrites en un paper.
En el món en què vivim, en què les joves generacions llegeixen poca literatura i massa sovint creixen allunyades dels llibres, com podem esperar que els adolescents passin de llegir històries del Vaixell de vapor al Tirant lo Blanc o a El Quixot, i que gaudeixin amb el canvi? Com podem demanar a un lector en construcció que s’enamori per art de màgia de la madame Bovary de Flaubert si fins aleshores tan sols ha llegit la saga de Harry Potter, i això en el millor dels casos?
Justament quan cursava batxillerat algun geni especialista en educació de la Generalitat, assegut al seu despatx, ben lluny de les aules, va considerar entre d’altres coses que llegir Cien años de soledad era bona idea per a un alumne de setze anys. Aleshores jo no era un lector gaire empedreït i tenia ben poc bagatge en aquest sentit. En conseqüència, el llibre em va caure als peus i recordo no haver-lo acabat ni tampoc haver-lo gaudit. Catorze anys després d’aquesta experiència, he reprès la lectura d’aquest text i m’ho he passat d’allò més bé, fins al punt que després d’aquest he devorat quatre títols més de García Márquez, qui em sembla un narrador extraordinari. Diuen que a la vida s’ha de provar de tot com a mínim una vegada; si jo m’hagués quedat amb aquella única vegada m’hauria perdut una experiència lectora d’aquelles que recordes durant temps.
I és en aquest punt en què em plantejo que en una societat poc lectora, estem contribuint a allunyar els adolescents de la literatura en majúscules, i els condemnem a ser lectors de best-sellers entretinguts però que no arriben al moll de l’os de les qüestions cabdals de la humanitat. I això, amb sort. En el pitjor dels casos, els allunyem per sempre de llegir i de la capacitat de reflexió que ofereix la lectura en un món segrestat per la imatge. És una veritable llàstima!
Penso, i aquí és on vull arribar, que cal replantejar la transmissió de la literatura a les noves generacions. És important que de petits i preadolescents agafin l’hàbit lector a casa, i que llegint aconsegueixin un bagatge suficient. I amb aquesta base, a l’escola sí que es pot plantejar amb més facilitat distribuir literatura en les dosis adequades. No posant un embut i fent empassar Cien años de soledad per les bones, sinó fent descobrir García Márquez, o qualsevol dels grans, a través dels seus contes, per exemple. I que ningú pateixi, que si se sembra bé la llavor, serà el mateix lector qui, en el moment i amb l’edat oportunes –segurament sense esperar als trenta!– reclamarà llegir els grans textos de la literatura universal.