Gas diversitat

Asseguda en un banc de la plaça del Poble, mentre espero una amiga per anar a dinar pel centre històric, mato el temps observant aquí i allà, la gent, la disparitat. I se’m plantegen algunes consideracions respecte a la gran diversitat cultural, informativa, tecnològica, gastronòmica, sexual... de què disposem avui en dia. Una diversitat que coneixem, reconeixem, acceptem, i ens identifiquem amb alguna o algunes, per no córrer el risc de sentir-nos com un peix solitari enmig de l’oceà.

Quan jo era una nena tot era molt senzill i simple, que no vol dir millor ni molt menys. Però les coses se’m plantejaven molt més clares i definides. (Malgrat l’enorme ceguera que regnava pel fet de no disposar d’internet, la gran i meravellosa finestra amb vistes.) Aquesta abundància de coses tan brutal que trobem actualment –el que jo denomino “gas diversitat”– té els seus punts negres: pot arribar a fer-nos superficials, insegurs, porucs, i fins i tot podem arribar a patir remordiments crònics.

Hi penso i em sembla mentida: algunes cultures del món –i no tan sols les més remotes– les coneixia a través dels llibres i de les diapositives. Només podies triar entre dos canals de televisió, i en política de seguida tenies les coses clares: dretes, esquerres o centre. Respecte a la gastronomia, no era gaire diferent: hi havia el menjar casolà, el de l’escola, el xinès i les americanades i poc més al teu abast. Les tendències sexuals eren tres o quatre: hetero, homo i el sempre carismàtic bi(sexual). I el mateix passava amb la música, les tribus urbanes o les tendències de moda. Tot estava ben definit i reduït al més essencial. Eren els temps de les majories absolutes, de les manifestacions multitudinàries, de les grans bacanals culinàries els diumenges i dies de precepte.

En l’actualitat se’m presenten a totes hores mil dubtes davant mil coses; també alguns remordiments i mil i un plantejaments. Tota l’estona m’estic obligant a prendre decisions: ¿a qui puc donar el meu vot sense que al final acabi per penedir-me’n?, ¿què puc veure a la televisió sense patir una lobotomia?, ¿on puc trobar informació veraç?, ¿què puc menjar per no sacrificar animals?, ¿com m’alimento per estar més sana?, ¿sóc realment només heterosexual? (les diferents orientacions actualment ronden la desena), ¿on puc anar de vacances i sortir-ne il·lesa?, ¿l’envio, el WhatsApp?, ¿quin és el paper higiènic més adient per a...? Etc., etc., PROU! ¿On es prem el botó, que vull baixar?!

Al final he arribat a una conclusió vital per a mi. Per no asfixiar-me amb el gas diversitat, m’he fabricat un filtre que em depura de maldecaps. Es diu sentit comú. El de tota la vida. El que et deien a casa. Allò que encara que sembli tan senzill no apliquem davant els nostres interrogants actuals, quasi mai.