Temps era temps, quan a Soldeu es feien controls de vehicles i es portava un registre dels permisos especials expedits. El juliol i agost de 1933 tenim tres policies de reserva –Anton Torres, Joan Fiter i Joseph Palmitjavila– que s’encarreguen de cobrar els passatges. En d’altres ocasions, trobarem Ros i Bondancia. Un permís per 8 dies costa 5 pessetes; per 1 mes, 10 pessetes; per 6 mesos, 15 pessetes; i per un any, 20 pessetes. Els autobusos paguen 10 pessetes per 8 dies; i les motos, 1 pesseta per un mes. El desembre de 1933, després de passar comptes, s’estipula que s’han recaptat 4.892 pessetes.
En aquest registre podem trobar una gran varietat de noms, com société de la Carmoline, Carbonell (veguer adjunt), société des pétroles de Languedoc, compagnie magasins du Rhin, i d’altres turistes francesos. També ens visita M. A. Newnham de Londres amb el seu Austin negre amb rodes marrons.
Entre els vehicles censats, trobem Gaston Combarnous, domiciliat a Clermont d’Hérault. Se li ha atorgat el permís núm. 283 per 8 dies i, com a descripció del carruatge, se’ns indica que és un Fiat Blau amb rodes negres i que la força del motor en HP és de 14. El número de la placa d’inscripció és 6572 GP. A més d’aquestes informacions, se’ns indica la marca del xassís, el número de motor, la marca i número de la carrosseria. Ens interessa especialment Gaston Combarnous perquè d’aquest viatge en va resultar la publicació del llibre Voyage aux États lilliputiens. Les Vallées d’Andorre. Signa el pròleg la coneguda Isabelle Sandy, que ens diu: “Voyager en Andorre, c’est voyager dans le temps encore plus que dans l’espace. Quel miracle!”. Comenta que, des de fa anys, el país està coneixent una modernització ràpida, però encara conserva l’essència. De forma entusiasta lloa Combarnous per haver mostrat una Andorra encara plena de llegendes i costums d’un altre temps. Es nota que l’autor ha respirat Andorra com un ram de flors salvatges que ha recolzat suaument sobre el seu cor.
Gaston Combarnous ens explica que fins al 1932 la carretera s’acabava a Soldeu i que els vehicles no podien anar més lluny i havien de donar mitja volta. Sortosament, des de la creació d’un lloc fix de duana, això s’ha acabat. Soldeu és un dels pobles més alts d’Europa, amb un centenar d’habitants, segons l’autor, i ha tingut el privilegi de ser el primer a Andorra en veure aparèixer els automòbils que arribaven amb prou feines fins a la fonda. L’autor es pregunta si Soldeu esdevindrà algun dia una estació d’hivern a la moda, gràcies a la meravellosa catifa de neu de l’Envalira i de la vall d’Incles força apreciades pels esquiadors. Lamenta que amb la carretera es perdrà la pintoresca desfilada de cavalls i mules profusament engalanades. La festa major d’Encamp i la visita d’esglésies fan les delícies d’aquest home que desitja que no perdi l’essència ni obri gaire la porta a la modernitat.
