Després d’un parèntesi i amb motiu del nou any reprenc, donant curs a la gentil demanda del Bondia, una columna mensual d’opinió. El cert és que els lectors dels diferents mitjans del país (entre els quals em compto) ja tenim una tria inabastable d’opinions des de fa un temps, a la cua de les quals em torno a afegir.
L’escriptura, que a una certa època semblava ser un talent reservat a poques persones, s’ha vulgaritzat gràcies al suport i a la mai prou reconeguda tasca dels correctors. La benaurada aparició de la Intel·ligència Artificial ha ampliat encara més la comunicació, deixant-la a l’abast de qualsevol que es trobi amb una amable capçalera on poder intervenir.
Pel que fa a opinar, tenim assumit que cadascú pot fer-ho lliurement, des de qualsevol fòrum i sense cap altre fre que el marc legal que, en teoria, ens empara. Amb la consciència clara d’aquesta realitat, els i les opinadores ens trobem en la disjuntiva de triar si volem participar o no a la difusió dels nostres pensaments. Se’ns parteix l’ànima quan, d’una banda, la humilitat i la timidesa diuen que no som qui i que no en sabem prou, mentre que el narcís que tots portem dins ens anima a comunicar i a projectar els nostres relats perquè sí, perquè s’ho valen.
No soc d’extrems, així que el meu compromís seguirà com sempre: intentar escriure honestament i de la millor manera possible, sense perjudicar massa la meva estimada llengua, i opinar sobre allò que conec o he après, posicionant-me clarament sobre allò que m’ocupa o em preocupa i que cregui que pot ser d’interès per als lectors.
M’enriquiran i em refiaré de les opinions crítiques fonamentades, perquè m’agrada aprendre i perquè crec que les visions complementàries o divergents ens fan créixer. En canvi, no prestaré atenció ni respondré a les crítiques gratuïtes, gairebé sempre fetes des de l’anonimat, senzillament perquè estan més orientades a destruir que a aportar.
El gener ens està portant molts temes sobre els quals  podem rumiar. Només el fet de llistar-los ja ens perfila un any ben estrany, desordenat i caòtic, en el qual fa una mica de respecte endinsar-se. Els EUA, sota les ordres del “carismàtic” Trump, han entrat a Veneçuela i empresonat el seu líder, amenacen d’annexionar-se Groenlàndia, planifiquen entrar a Cuba i, potser, fins i tot a Mèxic. Rússia segueix arrasant Ucraïna i Europa tremola davant els seus míssils hipersònics. La població civil de l’Iran plora el reguitzer de morts que deixa cada dia la repressió estatal. La Xina segueix avançant en la dominació econòmica d’un món cada cop més boig. Mentrestant, les rutes de l’Àrtic són cobejades per les potències mundials. Allò que vam aprendre sobre l’Ordre Mundial s’ha quedat en una simple qüestió d’imatge i ens trobem davant d’una anarquia de dimensions desconegudes.
En paral·lel, les notícies, certes o no, manipulades o no, circulen a velocitat de llampec i les persones que intenten seguir-les, superades per tot plegat, prefereixen obviar les vulneracions dels drets humans i de la sobirania dels estats. Resulta menys dur tancar els ulls davant crims de guerra, genocidis, violacions, abusos a infants o morts de centenars d’immigrants, que es produeixen cada dia, però lluny de casa. En canvi, sí que mereix una atenció especial el fet que Julio Iglesias estigui investigat per agressió sexual i tràfic de persones, que un altre cantant, Miguel Bosé, consideri traslladar la seva residència a Andorra, o que algun influencer doni consells sobre com gaudir millor d’aficions a les quals pocs tenen accés.
En fi, davant d’aquest panorama no em sento políticament correcta i el meu esperit crític segueix dempeus. Us espero per a més (i millor, espero) el mes que ve.