Generació AZ

Ha passat gairebé desapercebuda la publicació de l’exquisit poemari Generació AZ. L’autor, Juanjo Castelló (Muro d’Alcoi, 1952), va regalar fa unes setmanes als assistents una presentació exemplar (tant les explicacions com la recitació) al Museu Fàbrica Reig, el temple cultural reobert per acollir provisionalment la Biblioteca Comunal de Sant Julià de Lòria. I va encetar una fructífera conversa amb els qui vam tenir la fortuna de ser-hi.

Un humor agredolç travessa versos punyents en els quals l’humil amic de la poesia (no es considera poeta) proclama l’amor al viatge de la vida i a la casa pairal dels vocables, la llengua materna. Des d’aquests afectes, en paral·lel al reconeixement a companyies físiques i espirituals, evoca episodis de les edats viscudes, expressa sentiments i, amb senzillesa i concisió, sense banalitat ni arrogància, manifesta inquietuds i esperances. L’home que va “vindre al món una miqueta tard o massa aviat” experimenta una catarsi particular que incumbeix el lector, l’oïdor que escolta una música i una lletra contundents i ensems infinitament tendres. Espontània i mesurada, la veu s’alça per compartir vivències, quimeres i desitjos universals, relatar records íntims i confessar enyorances i renúncies. I l’espill de l’ànima reflecteix espectres: silencis tristament alegres dels pares desencisats i soferts; el xiquet llunyà que fou, estranyament pròxim, arrels de l’àvia…

El recull narra circumstàncies pròpies que atenyen tothom però que identifiquen especialment els coetanis, la gent que ronda els setanta anys. Ofereix moments significatius de la biografia personal, retrats existencials que marquen el col·lectiu i la semblança del jo atàvic que habita els poemes. L’enigma dels cants, que provenen de la mudesa i hi retornen inexorablement, és soliloqui i diàleg obert a propòsit de temes transcendentals: la soledat, per exemple, aferrada a la feblesa i al desamor, o la cerca de l’autèntica estima.

Quan tanco el llibre em surten ales als peus, igual que a la imatge de la coberta composta per Jordi Pinós i Salva Marqués, i m’envolo seduït, ple d’anhels insondables, tocat per la intensa passió que Juanjo Castelló, temerari i assenyat, demostra quan subministra successives dosis d’un vaccí més efectiu que el d’AstraZeneca (l’AZ al·lusiu també podria significar tot allò contingut entre el principi i el final de l’abecedari metafòric que desplega). No en va, afirma dèficits traumàtics i apetències reprimides, enllaça experiències personals amb qüestions fonamentals de la consciència humana, assenyala romanalles de vanitats i il·lusions de subjecte passiu (pensionista) dins una societat vertiginosa i, ho remarca molt encertadament Joan Ramon Marina a l’epíleg, sap que la rutina i la desídia et retornen al punt de sortida, per això cal “dubtar de les certeses,/ evidenciar els dubtes.”

Gràcies i enhorabona a l’equip de Marinada Edicions.