Amb l’apropament de final d’any, a banda dels nostres resums i valoracions personals, copsarem com els mitjans de comunicació ens resumiran els fets més destacats. Són seleccions, òbviament subjectives, amb criteris que acostumen a centrar-se en les desgràcies, guerres i situacions doloroses arreu del món. Sense obviar el patiment real que generen la guerra i la fam, cal recordar que el mal és sorollós mentre que la bondat acostuma a ser discreta i silenciosa, encara que abundi més i que no sigui noticiable.

Sense voler escapar del calendari, és en aquest context que procuro mirar més enllà de l’onada informativa del moment i fixar-me en injustícies que sovint queden fora del focus mediàtic. Anar més enllà del que, per difusió, ens acaba quallant i impregnant mediàticament. Perquè aquests resums o valoracions, de manera explícita o implícita, acaben elaborant una jerarquia dels desastres, catàstrofes o mals, on alguns conflictes són elevats a categoria de tragèdia universal, mentre que d’altres queden relegats a la secundarització o directament al silenci.

Això passa especialment amb la violència contra les comunitats cristianes, una realitat creixent en diversos països d’Àfrica i d’Àsia. En llocs com Nigèria –especialment al nord– els atacs són constants, i la violència és tan habitual que deixa de percebre’s com un fet extraordinari. Grups extremistes islàmics tenen al focus les esglésies i religiosos, i es produeixen casos de segrestos i assassinats. Resulta paradoxal com la paraula “genocidi”, que s’utilitza amb facilitat en altres conflictes, aquí s’evita, i aquests atacs s’expliquen sovint amb discursos que en dilueixen la gravetat.

La persecució cristiana continua socialment infravalorada i associada a comunitats remotes i poc conegudes, on les dones són les víctimes tractades amb més crueltat per l’integrisme. Aquesta manca de visibilitat té causes evidents: molts atacs es produeixen en zones rurals, insegures o inaccessibles, sense periodistes ni imatges que en donin testimoni. A diferència de Gaza –amb corresponsals permanents i cobertura en directe–, la majoria de persecucions cristianes no disposen d’altaveus globals. I allò que no es veu, sovint no existeix per a l’opinió pública. Això no desmereix altres patiments, però ens recorda fins a quin punt la mediatització condiciona la percepció col·lectiva.

Aquesta asimetria també és visible a Occident. Actes de vandalisme o profanacions contra símbols cristians, fins i tot en llocs tan emblemàtics com la basílica de Sant Pere del Vaticà, generen poca resposta informativa i sovint es presenten com simples provocacions. En canvi, incidents similars contra altres confessions reben una atenció molt més gran, amb conseqüències socials i polítiques fàcilment imaginables. Paral·lelament, proliferen discursos que banalitzen o desvirtuen el sentit del Nadal fins al punt de veure reinterpretacions esperpèntiques o directament ofensives, com hem vist darrerament en alguns indrets –com a Barcelona– al voltant del pessebre, on bé n’han fet reinterpretacions absurdes o bé l’han tret de l’espai públic en una suposada tendència laica que perd el sentit, perquè, a banda de fe o religió, és tradició cultural.

Perquè més enllà que certs sectors ho vulguin obviar, modificar o camuflar, el Nadal –malgrat part del seu component comercial i consumista– és l’essència d’uns valors que ens conviden a compartir i valorar el sentit de comunitat i família.

Per tot plegat, cal que siguem conscients del privilegi de viure en un país amb llibertat. El fet de poder celebrar les festes nadalenques, que, tot i que també tenen un component festiu i comercial, arrelen en una tradició cristiana però no exclouen que cadascú les pugui viure lliurement des de la fe, la cultura o la simple necessitat de compartir. És un privilegi que ens hauria d’invitar a la gratitud i a la reflexió, perquè cal ser conscients que no tothom les pot celebrar amb llibertat, perquè són perseguits pel simple fet de professar una fe.