Genovesos i catalans

En plena edat mitjana, conten alguns historiadors que uns navegants genovesos que havent establert relacions comercials amb uns mercaders catalans en un moment donat es varen sentir defraudats per l’incompliment d’alguns dels acords establerts amb els catalans, tal era el frau que els genovesos varen exhortar els catalans a complir amb els compromisos adquirits sota l’amenaça d’iniciar un procés legal en contra d’ells, pel que sembla, i també segons el relat dels historiadors, els catalans varen respondre amb una demanda criminal contra els genovesos tot falsejant la realitat i retorçant-la per tal d’adequar-la a un procés amb l’únic ànim que els genovesos es tiressin enrere d’iniciar el procés legal, i sembla que varen tenir èxit i els genovesos, tot i assistint-los la raó, varen decidir desistir d’actuar en contra dels mercaders catalans per la por d’una possible condemna penal en aquella època, aquest fet històric és el que defineix la malauradament famosa “querella catalana”.
Sembla ser, com ja mencionava al meu últim article d’opinió amb respecte a la cacera de bruixes, que els temps de crisi i el no poder donar explicacions coherents a situacions que ens allunyen del que esperàvem encenen uns ànims potser amagats des de fa segles, no en tothom, evidentment, però potser en persones amb immaduresa emocional, persones que són incapaces de gestionar les situacions negatives o tenen excessiva por als resultats negatius, culpabilitzar els altres els genera tranquil·litat, i es treuen el problema de sobre, és un mecanisme d’afrontament (de defensa) per salvaguardar l’autoestima que demostra immaduresa.
Segons publica l’especialista en dret penal Antonio Pérez Gelde, avui, quan alguns dels principis i pilars fonamentals del dret penal estan en regressió franca, com la mínima intervenció i el principi in dubio pro reo (davant del dubte en favor de l’acusat), la “querella catalana” està vivint una nova joventut.
La manca de liquiditat i de finançament com a conseqüència de la crisi actual fa que alguns empresaris certament mal assessorats fent abús del dret penal sucumbeixin a la temptació d’anar a la “querella catalana” per negociar amb possibles litigants i intentar desfer-se de responsabilitats legals com ja varen fer els mercaders catalans ja fa mes de cinc cents anys.
Però aquesta situació per l’especialista Pérez Gelde no és objecte d’atenció, sinó que és aquella en què la doctrina penal ha cridat l’atenció sobre el perill de l’ús de la denúncia, o de la querella, si és el cas, com a instrument del “professional del xantatge”, venent la retirada de l’exercici de l’acció penal a un preu, utilitzant la denúncia com a eina lucrativa
El catedràtic en psicologia i investigador en estrès de la UAB, el professor Joaquim T. Limonero, fa les següents consideracions al respecte de la culpabilització a terceres persones:
Es culpabilitza els altres per raons d’estatus: sensació de poder, per estar per sobre de l’altre i no assumir responsabilitats.
Per evitar conseqüències negatives, com ara càstigs. En casos extrems (l’ús molt freqüent de culpabilitzar els altres es descriu com a síndrome adàmica: culpar sempre per salvar-se ell) per continuar estant en la mateixa situació (zona de confort).
Per tenir un estil atribucional extern del fracàs: les culpes i els resultats negatius són sempre dels altres i els èxits són meus, així també salvaguardem l’autoestima. Vinculat amb manca de responsabilitat (causa-efecte).
Per una distorsió cognitiva de la relació causa-efecte, quan pensem que nosaltres tenim la raó i si alguna cosa surt malament es deu que han intervingut terceres persones, o determinats fets. És una forma de no assumir responsabilitats.
En qualsevol dels casos, distorsionar la realitat amb ànims espuris i lucratius ha estat sempre una constant en la història de la humanitat, no obstant això sembla que segons els especialistes estem en l’actualitat vivint certa regressió al passat, amb mitjans característics de l’edat mitjana.