Ahir per fi em van fer un foradet a la pelu. Per destalibanitzar-me, com deia no sé qui, tot i que un servidor es veia aquestes últimes setmanes més com el Bruno de Fama, modèstia a part. Els pelacos han passat a la història i va ser un petit plaer posar-me de nou a les mans del Tomás, un home que coneix exactament el valor del silenci, que no té res a veure amb l’eixutesa. Està content, és clar, tot i que l’amoïna això d’haver de calçar-se els guants per tallar. No s’hi veu i no acaba de pitar, rondina. Però quin remei. I diu que de moment no farà, ai, barbes. Que consti que ni ell ni jo hi hem tingut mai res en contra –tampoc a favor– però veient l’efecte que fa un d’aquests matolls exuberants sota una diminuta mascareta, el cert és que ens podrien estalviar l’espectacle. El Tomás, en fi, s’ha afegit a la Filo i a la Fernanda, que són de les afortunades que no han tancat ni un sol dia, i a l’Antònia, que va ser la primera a reobrir. Va ser tornar ella i exorcitzar l’espectral estampa de les Arcades el primer mes llarg de confinament. Dimarts ens hi posarem la resta i el barri recuperarà l’aire menestral de sempre: el Cándido, de la Grandalla; el Pere, del Vilarrasa; la Maribel, del basar Aragonès. Gent d’arreu, que penca i beu, que sua i menja, i es lleva amb el primer sol, i va al futbol cada diumenge. Qui no tornarà en canvi al seu racó del Cap del Carrer és el Joan, l’últim remendón de la nostra vida, que ja havia decidit jubilar-se i ha complert l’amenaça. Ni la Maria de la Puça, que ha seguit la seva estrella. Quines ganes, en fi, de seure dilluns –dilluns, ja!– a la taula del Sinquede on m’espera el senyor Morell, murri i rondinarie. Quines ganes d’explicar-li El misterio de la felicidad, el nostre últim D’Ors. Esperi, que vinc. I dels temps interessants, lliuri’ns-en, Senyor, que ja n’hem fet el cupo.
