Gent gran

Deu ser que sovint ja començo a tenir la sensació que repapiejo –més aviat em ve de fàbrica– o que sovint m’he de posar vermella –si més no, interiorment– en confondre cares i noms o no aconseguir que la paraula necessària es destaqui d’entre una nebulosa lingüística. En tot cas, que m’ho veig a prop. Si és que hi arribo. El fet és que cada vegada miro i penso més en la gent gran. No diré els avis perquè l’Amadeu Gallart, algú a qui admiro i respecto, algun cop em va renyar pel terme. No el faré servir, doncs, tot i que en dissenteixo perquè crec que és un escurçament de la generació dels nostres avis. Jo no seré àvia i no em sentiria pas ofesa. En fi. No anava jo per aquí. Pensava en una tieta que va arribar a la provecta edat dels 97 anys, una senyora a qui bona part de la família s’hi adreçava de vostè. L’acompanyava a les visites mèdiques i sentia com li deien: “Amparo, vine per aquí”, “Amparo, fes això”. Ja sé, ja sé, no hi havia cap mala intenció, dispensaven un tracte proper. No cal que em tireu la cavalleria a sobre. Però d’alguna manera sonava estrany, un xic ofensiu i tot, perquè entronca amb aquest hàbit lamentable d’infantilitzar la gent gran. Ho fem constantment, adreçar-nos-hi com si fossin nens petits. A ells! Persones que han pujat una família sovint nombrosa a força de braços, de molta suor i poca ajuda, que han construït la vida que vivim, que han treballat les comoditats que gaudim, que els tractem de tu o de vós no té, efectivament, cap importància. Però sí que és nauseabund com els arraconem en residències a vegades immundes. I, sense anar tan lluny, com els estem fent fora en tants petits detalls, d’aquesta vida d’avui, obligant-los a cridar que són grans, no idiotes.