L’altre dia vaig tenir una conversa estupenda amb Jesús Cardesín, que és el director de la gossera d’Andorra. Em va resumir una mica la seva vida, i resulta que després de molts anys dedicant-se al món de la neu, arran de la pandèmia tot va virar. Va ser llavors quan li va sorgir l’oportunitat de treballar envoltat d’aquesta mena d’éssers de llum que sembla que algun dia l’home va decidir robar a l’evolució natural, i confessa que des d’aleshores cada dia s’aixeca amb ganes d’anar a treballar. “Això és un regal”, deia. I sí, sens dubte ho és. Aquesta mena de reflexió, simple però profunda, em va fer pensar en aquella frase que diu una cosa així com que qui treballa en allò que li agrada no treballa mai més, fent referència al fet que el treball, per definició, és el contrari de l’oci, per dir-ho així, però que si ets capaç de combinar totes dues coses, probablement seràs l’enveja del barri.
Les paraules de Cardesín, o la seva manera d’entendre la vida, també em van recordar allò que uns dies abans m’havia explicat Toni Consuegra. Ell té gairebé 70 anys, i des que era ben petit pateix una malaltia que impedeix que els músculs se li desenvolupin correctament, així que sempre ha viscut amb certs impediments físics. Tot i així, lluny de resignar-se a acceptar la seva condició, té unes ganes de viure i de fer coses que els asseguro que no tenen res a envejar a les d’un xaval de 15 anys. Toca la guitarra, juga a tennis de taula i tot el dia va amunt i avall. Impressionant. Què volen que els digui, tots dos em van transmetre una certa tendresa que últimament sembla gairebé impossible de sentir, i em vaig permetre el luxe d’escoltar-los i intentar aprendre tot allò que un necessita per arribar a certa edat amb més energia que la que el mateix i maleït temps sembla designar per decret.
Collons, crec que m’estic estovant...
