Gentlemen’s Club a l’andorrana

Si algú ha sabut més que ningú sobre gentlemen’s clubs, aquests han estat, sense dubte, els britànics. En els seus començaments, van ser àgora de l’aristocràcia urbanita on, sense dones ni fills, podien fer apostes, negocis, departir sobre temes d’actualitat...

A Barcelona, un grup de joves i benestants andorrans va fundar el Centre Andorrà, una mena de club que organitzava iniciatives de tota mena. Entre els fundadors hi havia el germà de la meva padrina Tresina, Rafael Roca Llahí, un intel·lectual andorrà de principis del segle XX que va ser el director del Butlletí de la Societat Andorrana de Residents a Barcelona (1929-1932), considerat una de les primeres publicacions del nostre Principat, i, posteriorment, de La Nova Andorra (1932-1933).

Amb seu al número 18 del carrer Consell de Cent, aquest centre fins i tot disposava d’una línia telefònica (32931), detall que dona una idea de la intensa activitat que s’hi desenvolupava i que, de vegades, no era pas massa del gust dels polítics andorrans d’aquell temps... Amb una línia editorial marcadament prodemocràtica, els que hi escrivien no estaven gaire d’acord amb les intervencions de l’Estat francès i del bisbat d’Urgell en afers interns del Principat, la qual cosa els va costar la retirada de la nacionalitat andorrana!

Això passava a finals de 1931 i al Butlletí es podia llegir la següent notícia: “El Consell General, en vista dels articles publicats en el Butlletí andorrà ofensant les autoritats andorranes, ha acordat privar de nacionalitat andorrana: Rafael Roca, Jacint Martisella, Eduard Bonell i Ignasi Vila”. Sortosament, al cap de tres mesos la van recuperar.
El primer número va sortir amb quatre planes, després va arribar fins a les dotze, i s’imprimia a la Impremta Cusó del carrer Anglesola. També de periodicitat mensual, La Nova Andorra va néixer amb la intenció de transformar i rejovenir el vell Butlletí. Amb ja catorze pàgines i a un preu de 50 cèntims, comptava amb cinc redactors fixos (Rafael Roca, Ignasi Vila, Eduard Bonell, Xavier Fiter i Bonaventura Melción), però també amb nombrosos col·laboradors: P. Canturri, A. Cirici, M. Lacruz, J. Puy, J. Puig del Real, Gil Torres, A. Mora, P. Pallarès, M. A. Vila...

Fiter es defensa al número 11 de les acusacions que li feien des d’Acció Andorrana (1932-1934), periòdic republicà i constitucionalista portaveu de l’Agrupació Democràtica Republicana Pro-Andorra, des del qual acusaven La Nova Andorra de “bisbistes” i “pro-coprínceps”. Curiosament també, dirigia la publicació el germà de la meva àvia, Rafael Roca Llahí, que fou expulsat de l’Associació Andorrana de Residents a Barcelona i va fundar, amb Eduard Bonell, l’Associació d’Andorrans Emigrants, amb el seu butlletí El Andorrà (1934).

Quins temps aquells en què el jovent patia pel país! Com deia Anatole France, una cosa sobretot fa suggestiu el pensament humà: la inquietud.