Temps era temps, les cigonyes eren les encarregades de dur les noves generacions a les cases. Si més no, així ens ho explica una vella llegenda alsaciana que ha fet fortuna en moltes altres cultures. Algunes teories, de ben segur malicioses, apunten que aquesta història permetia a moltes famílies estalviar-se els maldecaps d’haver de tractar un tema tan compromès com la reproducció humana. El cert és que també ha esdevingut popular la idea que les nenes venen de París –i sí, no me’n descuido, els nens també. Si hagués escrit només nens, sense desdoblar el gènere, és més que segur que tothom m’hauria entès, però què volen que els digui! No estic del tot segur de trobar prou idees per omplir la columna, i aquesta digressió m’anirà de meravella–. Aquesta referència a la capital gal·la, em porta a pensar que potser sí que a les cases s’ha fet sempre mans i mànigues per no parlar de sexe. Una temàtica tan natural com inevitable que sempre ha resultat complexa. Per sort, quan falten paraules s’acostuma a acudir a l’enginy. A Oliana, donat que no tothom podia arribar fins a la capital francesa per encomanar canalla, els nens venien del pou de gel. I al Querforadat, un poble de muntanya, aquests provenien d’un indret conegut com les Cabanotes, unes coves que queden per sota del poble.
Aquestes dificultats comunicatives no s’acabaven pas amb el fet d’esbrinar l’origen dels nens. El període i tot el que l’envoltava, potser encara resultava més tabú i generava tota mena d’eufemismes. Al Querforadat la fórmula utilitzada per referir-s’hi era: “M’han vingut els andorrans”. Una solució sens dubte remarcable, perquè establia un curiós lligam entre les dones d’aquest poble del Baridà i els habitants del Principat. Seria interessant saber per què es feia esment als habitants d’Andorra i no, per exemple, als habitants de Puigcerdà. Potser perquè tot l’estranger, donat que Andorra sempre ha estat un altre país per a la gent del Querforadat, sempre ha estat més preuat.
En tot cas, si els andorrans feia cert temps que no acudien a la seva cita, podia significar que la comanda a les Cabanotes s’havia realitzat amb èxit, fet que comportaria canvis en la família. Com no podia ser d’una altra manera, també es recorria als ambages per poder parlar d’aquest temps d’espera, i en aquest cas el protagonista era el poble d’Estana. Un llogaret que no destaca precisament per la seva orografia i tampoc sembla més propici als corrents d’aire que els seus veïns. Es fa estrany entendre com és que s’utilitzava l’expressió “té un constipat d’Estana, que dura nou mesos i una setmana” per referir-se a una dona embarassada. Una frase prou coneguda, ja que encara s’utilitza, fins i tot a la Seu. No els negaré que el poble és digne de visitar, i m’estaré prou de recomanar-los que hi vagin previnguts, no fos el cas que algú torni de la visita constipat.
