La psicogeografia és un invent situacionista que al París dels 60 va compendiar la tradició moderna del passeig urbà i li va donar una volta per dur la tradició del flâneur un esglaó més enllà. Els situacionistes van ser un grup d’avantguarda artística i política actiu principalment a França i Països Baixos als 60. El situacionisme és un moviment clau per entendre Maig del 68. El nom prové de posar en qüestió i revelar els fonaments sobre els quals s’edifica la modernitat capitalista a través de la creació de situacions que interrompin el funcionament i contínuum quotidià, entenent la crítica com un joc social a la recerca d’una vida bona. 
Entre les aportacions romanents dels plantejaments situacionistes sobreviu l’anomenada deriva, és a dir, sortir a la ciutat i parar atenció a les emocions, els sentiments i les idees que l’entorn provoca en nosaltres. D’aquesta manera es pot cartografiar allò que la ciutat ens fa a la nostra vida mental i emocional, establint recorreguts i fets importants per a la nostra biografia més enllà de la història i la memòria. No recorrem la ciutat amb un guia per conèixer els principals esdeveniments succeïts en aquesta, sinó que és la nostra pròpia relació amb la ciutat la que la determina. A partir d’aquí, nosaltres mateixos determinem l’espai amb el nostre actuar, l’experimentem i experimentem amb el nostre trànsit o estada, amb la nostra presència o amb l’absència, amb el nostre caminar o les restriccions que ens puguem imposar o ser imposades. En definitiva, es tracta de la nostra vida a la ciutat i com aquesta ens marca. Pensant des d’aquí prenem consciència de com arquitectura i urbanisme projecten somnis institucionals sobre els nostres cossos i les nostres ànimes, si se’m permet l’expressió, i, alhora, podem ser nosaltres qui decidim cercar la bellesa de les coses en els nostres recorreguts i sabotejar els intents exteriors que sovint s’imposen. 
L’herència de la tradició de la flânerie –-l’art de passejar sense un rumb o objecte– hi és del tot present, ja que es troba en l’essència de la deriva. És condició sine qua non deixar-se anar pels carrers per conèixer les intensitats que aquests poden imprimir en l’ànim i l’actitud. Potser creuem itineraris que dins de la nostra activitat pertanyen a l’àmbit del negoci, de la feina. Travessem parcs que associem al dissabte al matí, a la família. Fins i tot podem passar pel davant de l’antic local on desgastàvem la joventut i sentirem l’espurna que en aquell moment modificà la nostra educació sentimental. La cruïlla on vam patir un accident, la vorera on vam relliscar o el banc on un conegut es va convertir en un amic. Com ens fa sentir una ciutat?
La psicogeografia ens permet pensar en la ciutat i nosaltres, en la seva dominació institucional i econòmica, en el seu urbanisme i la seva arquitectura, en els seus marges de llibertat a cel obert, en la seva fesomia modelada per la història i per tantes vides anteriors. La ciutat té sobre nosaltres efectes palpables, diaris, insistents.