Germaine Tillion, nascuda el 1907, va ser una etnòloga de renom del Centre nacional de recerca científica (CNRS) francès. Es va especialitzar en les ètnies berbers i sobre aquestes ètnies va fer la seva tesi doctoral d’antropologia, a final dels anys 30.

Està enterrada al Panteó a París des del maig del 2015, quan la República francesa hi va traslladar les seves restes juntament amb les de tres altres membres destacats de la Resistència francesa: Geneviève de Gaulle-Antonioz, Jean Zay i Pierre Brossolette.

Germaine Tillion va sobreviure al camp de concentració de Ravensbrück, on la seva mare va perdre la vida a les cambres de gas. Ambdues, que no eren jueves, sinó que eren d’una família catòlica, intel·lectual i benestant, van ser deportades als camps nazis, denunciades per ser membres actives de la Resistència des del minut u. La mare treballava a l’editorial Hachette.

El seu llegat i la seva força, on una servidora humilment pretén emmirallar-s’hi, rau en el fet que durant l’estada al camp de concentració i malgrat l’infern, l’horror i la vida deshumanitzada i irracional que es vivia als camps, va plasmar en escrits tots els codis i els comportaments de les persones del camp i de la jerarquia SS dintre de l’estructura.

Va analitzar i distingir la manera d’actuar de les SS i de les presoneres que acataven les ordres dels nazis, que dirigien els blocs, les fileres de lliteres, les policies del camp i les caps de les columnes de treball, entre altres. En va fer una anàlisi afinada i el més objectiva possible, i ho resumia dient: “Aquest món d’horror era un món d’incoherència: més terrorífic que les visions de Dante, més absurd que el joc de l’oca.”

Però el que la fa gran, impecable, amb una força intel·lectual envejable, al meu entendre, és el fet que a Ravensbrück, per tal d’animar i d’aixecar la moral de les seves companyes i d’ajudar-les a retrobar una mica de dignitat i d’esperança, redactava contes amb to humorístic que després els hi llegia. Així, teixint complicitats, va organitzar de manera clandestina reunions amb les companyes on els contava aquells relats humorístics convençuda que la burla era un antídot potent que els donava la força moral necessària per resistir a les situacions extremes i límits que vivien al Camp.

És més, la força interior que tenia Tillion i amb la qual es recolzava mercès a l’humor per a suportar l’insuportable va fer que durant la tardor i hivern dels 1943-1944, escrivís clandestinament enmig de l’horror, la por i del fred una opereta: Le Verfügbar aux enfers: une opérette à Ravensbrück.

Fet que ella mateixa va qualificar com un element “revivificant”: “He escrit una opereta, una cosa còmica, perquè penso que el riure, fins i tot en les situacions més tràgiques, és un element revivificant.”

Durant tota la seva vida va lluitar en favor de la dignitat de les persones mantenint un compromís ferm i combatre tot tipus d’injustícies. Va observar i estudiar els comportaments humans en diferents societats, fent publicacions, conferències, xerrades, anàlisis científiques o mediacions, com la que va fer a Algèria durant l’enfrontament amb França per la independència entre 1957 i 1962. I ho va fer sempre emprant el to humorístic just.

Al final de la seva vida, va morir el 2008, manifestava: “Quan veig alguna cosa que no puc suportar, actuo.”

Utilitzar l’humor ja sigui com un bàlsam o com un element de superació personal de les situacions dures o extremes, és de per si molt difícil i per això, per a mi, qui ho fa i qui hi arriba, és algú de gran.

Tota una lliçó.