Imaginem per un moment un món on els nadons no neixen de dones de carn i ossos, sinó de màquines. Un món on el ventre humà es torna obsolet, substituït per un úter d’acer i silicona, monitorat per robots i algorismes. No és una escena de Black Mirror, no. És el camí que ja hem començat a trepitjar.

A la Xina, fa poc va circular la notícia d’un "robot gestant” capaç de portar embarassos complets en un úter artificial. Potser alguns de vosaltres la vau veure publicada a xarxes. Per si no ho sabíeu, dies més tard es va descobrir que era un muntatge, però la idea ja s’havia sembrat. Perquè la veritat és que, encara que no hi hagi cap màquina parint humans, sí que hi ha laboratoris que treballen seriosament per aconseguir-ho.

Hem de tenir en compte que un úter artificial no és només un avanç científic: és un terratrèmol ètic. Significa que podríem fabricar vides sense necessitat de ventre, sense mare, sense el vincle físic que ens ha definit com a espècie. Potser sona pràctic per a algunes –i fins i tot alliberador per a unes altres–, però també obre la porta a un futur on la maternitat sigui un servei subcontractat, i el naixement, un producte amb garantia. Després d’això, quant temps tardarien a vendre “nadons prèmium” amb opció d’ulls blaus i coeficient intel·lectual elevat?

Potser alguns ho veuran com un avenç positiu: llibertat per a les dones que no poden –o no volen– gestar, per a les parelles infèrtils, per a qui busca evitar riscos de salut... Però darrere d’aquesta llibertat hi ha una altra cara, la del control. Control sobre qui pot néixer i qui no, i sota quines condicions.

D’altra banda, també s’estan fent experiments amb estructures semblants a embrions humans que no provenen ni d’òvuls ni d’esperma. És a dir, que són un cúmul de cèl·lules mare que, en un plat de laboratori, s’organitzen soles i es comporten com un embrió de veritat. No és ciència-ficció: ja ha passat amb cèl·lules de ratolí i, més recentment, amb humanes. No són “persones”, però tampoc són simples cèl·lules. Què en farem d’aquests éssers intermedis, mig biologia, mig artifici? Arribarà un moment en què els permetin prosperar i néixer? Els posarem nom? Els donarem drets? O només els usarem com a material d’estudi?

Tot plegat fa una mica de por. Potser perquè allò que ens fa humans no és només néixer, sinó el fet d’haver estat portats dins d’un altre ésser, d’haver sentit el seu batec. La tecnologia pot replicar moltes coses, però no l’afecte, ni la pell, ni el lligam invisible que crea la vida compartida.

Ara bé –i aquí ve el gir positiu–, no tot és apocalíptic. Si es fa amb responsabilitat, aquesta recerca pot salvar vides reals. Pensem en els prematurs extrems (nadons de menys de vint-i-vuit setmanes). Avui, molts no sobreviuen, però amb dispositius que imiten un úter, alguns experiments han aconseguit mantenir xais prematurs vius durant setmanes. Això, traslladat a humans, podria ser una revolució mèdica.

També hi ha esperança per a persones amb infertilitat severa o per a dones que no poden gestar per motius de salut. Un úter artificial podria donar-los la possibilitat de tenir fills biològics sense posar en risc la seva vida.

El debat, però, continua sent el mateix: què hi guanyem i què hi perdem? Si la vida es pot fabricar, quina part del miracle desapareix? I el més important: qui tindrà accés a aquesta nova forma de reproducció? Només uns pocs adinerats o tothom?
En resum, el futur de la gestació artificial ja és aquí. Crec que en els pròxims anys veurem coses que, fins avui dia, només existeixen a pel·lícules com I am mother, The Island, Blade Runner o The Matrix. Això sí, una revolució com aquesta ens hauria d’obligar, com a mínim, a mirar-nos al mirall i preguntar-nos: volem deixar de ser creadors per convertir-nos en fabricants?