Fa pocs dies la meva neboda va fer trenta anys. Mare meva com passa el temps! Sembla que va ser ahir que feia aquella cara de felicitat extrema amb el seu vestit de princeseta i ara ja és una dona adulta, amb pis, feina i parella. Li volia fer un escrit de felicitació i amb aquest propòsit buscava una fotografia en què sortíssim junts, jo més jove i ella de petita. Buscant entre carpetes de l’ordinador, em van sortir unes imatges del gos d’un amic, traspassat fa anys, que pràcticament es podia dir que també era meu, perquè l’havia vist créixer i fer-se gran, i cuidat sovint, amb o sense ajuda.
Les fotos eren molt maques, se’l veia jugant a la neu amb els meus nebots quan eren petits, a tocar d’Ordino. Me les vaig quedar mirant i se’m va dibuixar un somriure als llavis, recordant com havia estat aquell matí d’hivern. De seguida vaig pensar que li havia d’enviar a l’amo del gos en qüestió, per compartir aquell moment de joia que havia experimentat en recordar-lo de nou. La seva resposta en rebre-les va ser taxativa: no m’enviïs fotos d’ell que em salten les llàgrimes!
El primer que vaig pensar és que l’entenia, però que em semblava injust no poder recordar un company de viatge amb qui havíem compartit tants moments d’alegria. Ell sempre hi era, mai no et fallava, mai tenia una mala paraula o una mala actitud, sempre atent, fidel, remenant la cua i mostrant obertament l’alegria de compartir la seva existència amb nosaltres.
De seguida em van venir al cap les paraules de l’actual entrenador del PSG i exentrenador i jugador del Barça i del Reial Madrid, Luis Enrique, que va perdre la seva filla petita per culpa d’un càncer. Pocs cops deuen ser més durs que aquest. No puc parar de veure en bucle el vídeo en què li recrimina a la seva mare (l’àvia) que no tingui fotografies de la nena a casa seva, perquè li fa veure que havien estat uns privilegiats pels nou anys que havien viscut amb ella i que, per això, s’havien de posar per davant els records agradables i no el final tràgic, ja que així era la manera que no es morís del tot, sí en l’àmbit físic, però no en l’espiritual.
Després de veure’l uns quants cops, vaig arribar a la conclusió que aquesta era la cuirassa que s’havia construït per no enfonsar-se i poder tirar endavant, però que no se la creia ni ell, i probablement sigui així, o no ho sé, és igual, tot i que el que destacaria és que sense voler-ho ni adonar-se’n ens havia donat una lliçó de vida de l’alçada d’un campanar que tots hauríem d’aplicar en algun moment de la nostra existència. Així que, de seguida, li vaig fer veure al meu amic, que em va donar la raó però es va mostrar reticent en la possibilitat de poder-la aplicar en el seu cas concret. Tot és posar-s’hi, crec que l’esforç val la pena, per als que es queden i per a qui ja no hi és, però també és ben cert que és més fàcil donar consells que aplicar-los.
Parlant d’animals, permeteu-me aquest apunt final, darrerament n’estem cuidant sovint un altre, en aquest cas de la gossera, on anem de tant en tant a fer de voluntaris. Es diu Tobi, és una bèstia enorme de pèl blanc que presenta altes dosis d’ansietat. De fet, poca gent el vol treure perquè estira la corretja amb força. Té una energia barrejada d’inquietud que no se l’acaba, i això d’anar lligat, no li acaba de fer el pes, com entenc perfectament. Tot i això, quan aconsegueixes dominar-lo, és un animal tranquil, afable i obedient, cosa que fa que li hàgim agafat molta estima. De moment encara no està en adopció, perquè el seu amo no disposa d’un pis on li autoritzin tenir-lo. Mentrestant, el continuarem traient a passejar, és el mínim que podem fer, li fa falta i s’ho mereix.
