Gilipolles García

Abans era costum batejar la canalla en honor a algun familiar proper. A mi van posar-me com l’avi, José María, amb accents i sense p, i és que l’ombra de Franco encara era allargada. El terrible no era el compost en si, sinó que en la meva infància que un nen dugués un nom femení el transformava en la diana de les bromes dels (digues-los) amics. A les quals jo responia com millor se’m donava a l’època: fent punteria també, amb els seus cranis, a cop de pedra.
Convindrem que la història està plena d’exemples més desafortunats, vistos des d’una perspectiva actual. Alguna excusa tenien, vulguis que no, els que fa dècades acostumaven a fer-ho amb tries tan estrambòtiques a la mirada contemporània com Burgundófora, Leocàdia, Segismund, Gumersinda o, amb permís de La colmena, de Cela, Cojoncio. Anys i panys de criatures traumatitzades perquè els progenitors no dedicaven una mica més d’esforç a pensar que la seva descendència hauria de lidiar tota la vida amb un apel·latiu així. Qui sap si com a contrareacció, durant els setanta va tenir èxit un catàleg que incloïa eleccions que s’allunyaven del conservadorisme i sonaven moderns, com ara David (sembla ser que arran de la popularitat d’aleshores de l’actor David Carradine) o Ivan. La deriva va distanciar-nos cada vegada més del santoral fins a menar-nos als celebèrrims Jonathan o Vanessa dels vuitanta i, ja a les acaballes del mil·lenni, a despropòsits monumentals del calibre d’Izan (transliteració aberrant de l’hebreu Ethan) o Lian (pel Liam gal·lès), que en el fons és com posar-li al teu fill “tercera persona del plural, mode indicatiu, del verb castellà liar”, a l’altura de Kevincostnerdejesús. A continuació van arribar els antropònims de celebrities, reals o no, i es va sentenciar la tropa a una existència etiquetada com a Chenoa, Leia, Neo o Goku. De nou, potser per tal de compensar certa i irremissible crisi onomàstica, els darrers temps s’han recuperat noms, si més no en català, amb caràcter marcadament tradicional, com Ermessenda o Guerau, el que pot provocar que un dia se’t presenti un bescompte urgellenc del segle XIII a demanar la mà de la primogènita de casa.
Sigui com sigui, ja passa en moltes altres coses, no hi ha qui guanyi els americans, en aquests menesters. Tenen prou pebrots com per anar condemnant el personal a dir-se Captain America, Cocaine, Vagina (pronunciat a l’anglesa, svp), Rambo, Cinderella, Corleone o (agafa’t) Thanos. El meu favorit és Shithead (shiré), equivalent a gilipolles. Visualitzeu l’escena, al parc?: “Gilipolles, carinyo, torna la joguina a la nena”. Però, ei, res comparable al cas d’una amiga que em confessava: “Dient-me Santa, t’imagines que acabés fent-me puta?”