Gillian, xata, un altre dia serà

La meva àvia no ho veia clar: amb dos anys i mig jo encara no caminava mantenint la verticalitat, quan parlava no se m’entenia i feia servir la mà esquerra més del que era acceptable a mitjan anys 1970. A més, havia estat setmesó, i als seus ulls el panorama no prometia gaire: dit altrament, patia, en fi, perquè li hagués sortit un nét tontu del cul.

Els seus temors van resultar més o menys premonitoris. Avui dia hi ha multitud de coses que no entenc. Per exemple, no acabo de veure com és que José Pozo, responsable amb Elisabet Terri de la productora Imminent Records, encara s’esforça per impulsar iniciatives al país. Desconec el seu palmarès, i no tinc el plaer de conèixer-los, de manera que no parlo per simpatia personal, sinó en un intent d’ubicar la seva figura en l’entramat cultural andorrà. Que a les altes esferes els rellisqui la indústria audiovisual, per se, no em sorprèn del tot, però se m’escapa per què es desaprofiten oportunitats d’or –no ja de difondre la marca Andorra pel món mundial (l’únic que ens preocupa, a hores d’ara, és això de la marca), sinó de fer conèixer el país, d’explotar el seu potencial simbòlic i mític, que el té. Per qüestions ocultes al meu raciocini (¿ho veieu, com sóc una mica babau?) sembla que convé més deixar-se la pasta en propostes d’altra naturalesa i oblidar els beneficis derivats de tenir produccions nacionals de qualitat o de la participació del país en joint ventures internacionals. Si la raó pel que fa a Pozo és que, a més de venir de fora, no és un primera espasa de Hollywood (d’això... Andorra tampoc és Manhattan...) s’ha d’admetre que ha mostrat capacitat més que sobrada per atraure figures de referència en el nostre àmbit, com ara Alain Hernández o Pep Munné. Sigui com sigui, Danger (proper llargmetratge de Pozo) es filmarà a La Palma, i l’adaptació de l’Andorra de Cameron, dirigida per Fred Schepisi (amb Clive Owen, Gillian Anderson, Vanessa Redgrave, i produïda, OMG! per James Ivory) es rodarà, ta-ta-ta-txan... a Itàlia?!? Entretant, l’incombustible Pozo encara troba ànims, juntament amb altres professionals del sector, per treballar en la creació de l’Acadèmia del Cinema al Principat. No sé com aspiren a tirar endavant aquesta fantàstica idea, però confio que tindran el suport necessari per fonamentar un projecte que ajudaria a vertebrar com cal la indústria fílmica al país.

Tant de bo això ajudi a canviar el panorama, perquè al pas que va la burra l’única cosa a què podrem aspirar en les condicions actuals és al rodatge a Engolasters de la segona part de l’apassionant nissaga de Megacocodril vs. Crocosaure. Amb la càmera de rodar nyaps d’en Doraemon –prestada, perquè de subvenció, ni parlar-ne.