Menjar i beure fora de casa durant l’agost és un autèntic exercici de supervivència. Tot i estar al carrer, a dos graus Celsius de la deshidratació i a quatre de l’autocombustió sempre cal adoptar un seguit de precaucions. S’han d’evitar els locals amb una pissarra a l’exterior que anuncia la transmissió televisiva del partit de futbol Watford-Huddersfield. Segur que és un bar de turistes. Tampoc és un mes apropiat per entrar a un lloc amb un rètol de “gastro” seguit de bar o xiringuito perquè la paraula entre cometes implica un suplement de 15 euros per un parell de maduixes en un plat de seitons i alguna cosa que porti ceba caramel·litzada.
Qualsevol establiment pot amagar un parany anomenat sangria o paella. Hi ha restaurants que hi posen olives, xoriço o el que calgui. Després de veure’n algunes d’un groc radioactiu he entès perquè hi ha una marca d’arròs que es diu SOS. Val la pena fer voltes malgrat el sol i el risc d’acabar tan morè com Dembelé i que Bartomeu, aquest home que si fos brasiler es diria Pardinho, et fitxi per 100 milions d’euros, abans que caure en un antre. L’enemic està a l’aguait en forma de navalles amb més sorra que el desert del Sàhara, gintònics que són amanides i Pedro Ximénez que a còpia de tantes reduccions s’ha convertit en el Pedro amic de la Heidi. Hi ha olis tan refregits que ja caminen sols i que surten a la sala per anunciar als clients els plats que hi ha fora de la carta. Estan tan recremats com el cendrer d’un bingo i alguns ja van ser emprats per fregir calamarcets durant l’Expo 92.
L’agost també és el moment propici per l’obertura de forns en format boutique on el pa en estat cruixent dura dues hores i posteriorment pot ser emprat per construir la nova seu de la Justícia o l’edifici The Cloud. Durant el mes de juliol el millor indicador que m’acostava a la costa era l’augment del volum del cabell que era el meu Google Maps. Aquests dies és l’augment de preus a mesura que arribes al litoral. Tot i això encara me n’he sortit prou bé.
He anat esquivant estocades gràcies a la intuïció i a l’observació fins que en arribar a casa m’he relaxat i és quan he estat víctima d’un dels depredadors de l’agost. He pagat un cafè amb gel a preu de comissió del pare de Neymar gràcies als 10 cèntims que m’han cobrat per cada un dels tres glaçons. Em vaig sentir com el coronel Aureliano Buendía de Cien años de soledad el qual, davant de l’escamot d’afusellament, va recordar aquella tarda remota en què el seu pare el va portar a conèixer el gel i li va explicar que era un diamant.
La meva sorpresa ja va ser total quan l’encarregat va dir, per justificar el preu, que hi havia un procés de producció del gel i que hi havia una despesa d’electricitat. No sé si era un cafè amb Glace Luxury Ice, el gel més exclusiu i que és una esfera perfecta i purificada de minerals, additius i altres contaminats. Només vaig poder constatar que malgrat els 30 graus de temperatura em vaig quedar gelat. Ja tenia raó José Arcadio, el pare del coronel Buendía. Allò no eren tres glaçons. Eren tres diamants.