Aquest migdia he decidit caminar fins que la falta d’ombra fresca m’ha conduït a la biblioteca. Uns vanos de paper penjats del sostre ballaven a un ritme irregular. He hagut d’acceptar que l’aire condicionat funcionava. Hi havia dues persones més a la sala. Una dona, de qui només veia com es passava la mà dreta pels cabells per posar-se’ls a lloc quan ja estaven a lloc i no podien de cap manera estar més a lloc, i a la meva esquerra, en un altre bloc de taules, hi havia un home que a l’acte ha suscitat la meva curiositat. Entrava i sortia. No duia a la mà cap ferramenta tècnica d’aquestes que tothom ha de fer veure que té o potser és que li cabia en una butxaca dels pantalons curts de quadres blancs i negres. Al seu lloc hi havia un dossier, una bossa de plàstic blanca rebregada, fulls doblegats per la meitat i un mapa vell obert. En una de les seves sortides m’hi he fixat, i sí, els seus pantalons tenien moltes butxaques, tantes com sis, i sí, hi havia la marca d’una forma rectangular en una. M’he acostat al seu lloc de manera dissimulada. En aquell moment la dona ha recollit i se n’ha anat així pim-pam com si em volgués fer avinent que no volia participar en la meva dissimulació, que ja se sap que sense testimonis es converteix en una actuació ben patètica. Decidit, he continuat endavant. He fet un cop d’ull a la porta, ningú, i m’he acostat als prestatges que hi havia darrere el seu seient. Un mapa vell ple de forats i secs molt marcats d’una ciutat, llapis de colors i fulls amb llistes de noms. Tot i que curt de vista he pogut distingir alguns cercles i algunes creus. He tornat al meu lloc a agafar les ulleres quan la porta s’ha obert i ell ha entrat. M’he assegut i he mirat descaradament el seu rostre quan ha passat davant meu. De què feia cara. Què podia estar fent. Era cap de logística i preparava les rutes dels repartidors d’una empresa en expansió i sense despatx encara havia descobert la frescor de la biblioteca; era aspirant a taxista i preparava l’examen marcant trajectes i destins; poder era un esforçat pare de família que estructurava les visites del viatge de vacances o un inversor que anotava amb detall la mena de negocis de cada carrer i calculava on el seu comerç tindria més possibilitats d’èxit. Era l’hora de tornar a la feina així que he començat a fer la bossa de la qual només havia tret un llibre. Dempeus el veí em passava pel davant. Tornava a sortir. Ara o mai. Andorra la Vella. Hi havia marcades totes les oficines bancàries i les rutes de fugida. Les lletres del mapa eren en un alfabet desconegut per mi i les llistes incloïen els noms ben clars dels cinc bancs. He començat a suar. Les gotes han caigut sobre el mapa que s’anava desfent. He fugit. A la porta una mica més i ens la fotem. He trucat a la policia. En cinc minuts ja hi eren. La detenció ha estat plàcida. M’han felicitat i he rebut una gratificació mentre en un sentit sopar d’homenatge em demanaven que escrivís una columna. Amarat de suor com una truita de les Salines a la paella, m’he despertat de la migdiada. Aquesta calor és un fàstic. No sé qui va dir que després de la Mare de Déu s’acaba l’estiu al Pirineu.