Divendres vaig tenir l’oportunitat de participar en la presentació del llibre d’economia Crash.Tercera fase, del professor Santiago Niño Becerra. Es tracta de la darrera entrega d’una trilogia que parla de la crisi econòmica que es va iniciar a principis del mil·lenni i que amb la darrera entrega l’expert economista ja fixa un horitzó final per al 2023.
D’aquest darrer llibre crec que se’n poden treure tres grans idees que cal retenir per elaborar una estratègia de país en termes econòmics. Estem davant d’un canvi de model que suposa la fi del capitalisme com l’hem conegut fins ara. Passarem a viure una etapa de concentració del capital i d’homogeneïtzació social perquè es produirà una pèrdua de la classe mitjana. L’ascensor social deixa de funcionar i calen trobar mecanismes de correcció.
En segon lloc, el canvi de model implicarà la implementació d’un de nou. Ara bé, continuem parlant de capitalisme. Per tant, és una adaptació del sistema vigent a les circumstàncies del moment. Els paràmetres o indicadors són segurament els elements que seran diferents a l’hora de prendre decisions.
I finalment, a partir de l’any 2023 entrarem en una etapa d’estabilitat però amb sacrificis, ja que no recuperarem la bonança anterior en termes de consum. Un dels aspectes que el professor Niño Becerra també apunta en la seva obra és el poc marge o capacitat dels polítics per incidir en aquesta etapa de crisi i adaptació de model, aspecte, però, que vaig voler confrontar amistosament llançant la pregunta si avui dia es pot viure sense un govern. Jo mateix vaig apuntar que sí. Les economies funcionen, les societats no entren en caos. De fet, tenim exemples de països que han estat mesos sense governs formats. ¿Per què, llavors, s’ha intentat no deixar massa temps un país sense govern? Perquè els polítics, institucionalment, aporten la governança, i la governança aporta estabilitat. Un país sense govern suposa incertesa, i la incertesa sí que no ens la podem permetre.
M’atreviria a dir que es podria viure sense govern, però no podem viure amb incertesa, ni els administrats ni l’economia, i per això són imprescindibles els governs i els polítics. En el cas del sector privat, el nivell d’incertesa determina i influeix en les inversions privades, i en segon lloc, la incertesa marca l’estratègia de les empreses. Per tant, és evident la clara influència en el sector privat.
La pregunta és: només en el sector privat? En el sector públic també es veuen afectades les decisions per la incertesa. En el cas d’Andorra la incertesa afectaria el model productiu que cal reconfigurar, ja que el país es troba en un moment de recerca de la diversificació necessària que permeti recompondre un model de creixement que respongui a les necessitats del país. Així doncs, les polítiques públiques es veuen afectades també. Per tant, no és tant una qüestió sobre el canvi de model, sinó sobre la incertesa que pot generar o ja provoca un nou model.
Si bé tenim un model de creixement limitat, tenim un potencial de creixement que cal explotar. Aquesta és la gran oportunitat per a Andorra. Mentre d’altres països tenen difícil créixer, Andorra encara pot trobar nous nínxols si concentrem esforços i recursos entre el sector públic i el privat conjuntament. El camí està marcat al voltant de tres eixos que marcaran les línies econòmiques del Govern. Primera, l’eficiència i la innovació per poder assolir una llibertat econòmica millor repartida. Segona, la sostenibilitat econòmica per determinar com i fins on hem de créixer. I tercera, la responsabilitat social dels sectors públic i privat envers les noves generacions i el nostre entorn.