Governants sense confiança

Fa dies que busco la seguretat que transmetien les paraules del ministre de Salut, Joan Martínez Benazet, a l’inici de la pandèmia i no la trobo. Les darreres setmanes hem assistit a diverses rodes de premsa on se’ns han donat dades i s’han comunicat noves mesures de seguretat contra els contagis que han aixecat molts recels. I tot plegat s’ha fet amb una posada en escena molt diferent de la que recordem quan pensem en els pitjors moments de la pandèmia. Inicialment vam ser previsors, es va actuar amb fermesa, donant confiança a la població, i aquesta va respondre amb una actitud de 10. Tancant-se a casa, complint les recomanacions i sent un exemple que va servir al Govern per vendre una imatge de perfecció i seguretat fora de les nostres fronteres que havia de permetre recuperar l’economia i el turisme al més aviat possible. On és ara tot allò? Són molts mesos de patiment, el rebrot ha arribat aviat i segurament colpeja més fort del previst. Me’n guardaré prou de donar lliçons sobre què cal fer i què no, però crec que un element bàsic per fer front a aquesta situació és la confiança. I tinc la sensació que bona part de la població ha deixat de tenir-ne cap al Govern. Per motius més o menys raonats i raonables, però s’acumulen massa decisions que no s’entenen. I les aglomeracions d’aquest cap de setmana amb la gent menjant, bevent i fumant pel carrer no han ajudat. Si després d’això la situació empitjora i s’arriba al temut confinament, qui farà cas? Les contradiccions i rectificacions improvisades tampoc són bona opció. Ara toca ser clars i donar el màxim d’informació, si no la desconfiança pot complicar la gestió.