El sociòleg Alain Touraine, que va morir el mes de juny passat, deia: “Un govern que estigués al servei directe de l’opinió pública tindria efectes deplorables (...) depèn de la responsabilitat de l’Estat defensar el llarg termini enfront el curt termini” (Qu’est-ce que la démocratie, Librairie A.Fayard 1994).
L’enèsim exemple dels efectes deplorables d’aquesta manera de governar l’hem sofert aquests darrers mesos, entorn de la denominada taxa turística.
Pocs mesos després d’haver estat aprovada la llei de l’impost sobre les estades en allotjaments turístics (IEAT) i el seu reglament, el Govern, subordinat a l’opinió d’uns influents cridaners, va decidir ampliar el ventall dels obligats tributaris, amb el consegüent augment dels “substituts del contribuent”. No consta que hagués fet cap investigació sobre les dificultats d’aplicació de l’IEAT; tampoc cap estudi quantitatiu, ni qualitatiu sobre aquesta mena de turisme itinerant: els seus trets sociodemogràfics, motivacions, la despesa... El març del 2023 va publicar un reglament que donava satisfacció als “anticaravanistes”. 
A mig juliol el ministre Torres “posa el crit al cel” en constatar que la recaptació per l’IEAT estava molt lluny dels seus pronòstics. En un primer moment s’havia parlat de 16 milions, per després baixar a 12, que a l’hora de la veritat, seran poc més de 6 milions. 
Uns dies més tard, la notícia era que Govern no podia cobrar la taxa a les àrees d’estada d’autocaravanes (AEA). El motiu és aclaparador: no hi ha àrees d’estada.
Però des del Govern no posen en dubte les seves previsions: la culpa és del sector de l’allotjament turístic i dels Comuns. 
Representants qualificats del sector han reaccionat assenyalant el departament de Tributs com a origen de les disfuncions en la recaptació de l’impost. Des del 2022 el Govern s’està gastant centenars de mils d’euros per tal d’implementar aquesta mal anomenada taxa, però la feina no està acabada, ni és eficient. A l’empresa adjudicatària del contracte se li va ampliant la comanda inicial en euros, terminis i, és de suposar, també de feina. 
La primera reacció (justificable) del ciutadà és atribuir aquestes “disfuncions” a la incompetència dels successius governs de DA.  Es legisla, es reglamenta, es paguen costosos assessoraments, però en la pràctica,  l’Administració és incapaç de planificar, organitzar i gestionar els seus deures amb la mínima eficàcia. A França la taxe de séjour existeix des del 1910, no podien els nostres governants haver extret alguns ensenyaments sobre l’experiència francesa?, per exemple, facilitar l’estimació indirecta amb un sistema forfaitaire?
Penso que el mal dels governs de DA és pitjor que la inèpcia. És l’absència de planificació, la imprevisió, la manca de coordinació entre ministeris, el voluntarisme en el pitjor sentit de la paraula, el desconeixement de les tasques (procediments, circuits, etcètera) administratives, la ignorància dels límits de la seva pròpia Administració, i també del funcionament del sector privat. 
La “marca de la casa” dels governs d’Espot ha estat posar el carro davant dels bous. I el carro s’encalla massa sovint. Governar per a la galeria, amb uns gabinets de comunicació hipertrofiats i totpoderosos ben segur que facilita la conservació del poder, però és de poca utilitat quan es tracta de gestionar un país. 
Tremolo només de pensar com –sense prèviament haver endreçat la pròpia casa– serà l’endemà després de signar l’acord d’associació amb la Unió Europea. No soc euroescèptic, Espot m’està fent tornar “andorraescèptic”.