Governar és servir. A qui? Als ciutadans. A quins? A tots. A tots? Sí, a tots. Però potser t’has oblidat de dir què és servir. I aquí sí que entrem en un terreny d’arenes movedisses. Perquè potser hi ha tants significats del que és el servei, no ja com a grups o tendències polítiques hi hagi; o entitats i institucions socials i eclesials de tota mena que fan bandera del servei als ciutadans: als més pobres d’aquests ciutadans, als més marginats, als que ningú té en compte, als que estan al marge de la societat, als que transiten sense que ningú s’adoni ni que hi són. Si ens centrem en la política, en el govern dels països i estats, segur que hem sentit mil i una vegades que aquells que es dediquen a la política es presenten com a “servidors públics”. Paraules que potser en ocasions –no m’agrada generalitzar– els queden massa grans perquè després, a l’hora de la veritat, les polítiques que apliquen només tenen en compte alguns d’aquests ciutadans i n’exclouen molts d’altres. Ja sé que és difícil –o m’ho puc imaginar– governar per a tots, però diguem que la teoria seria aquesta. D’aquí que el meu desig en unes eleccions en les quals jo no puc dir la meva és que qui guanyi intenti fer aquest exercici complex, de ben segur que sí, de governar per a tots tenint en compte, però, que aquest tots és divers i plural, amb necessitats i preocupacions i neguits ben diferenciats. No es tracta d’acontentar tothom. No crec que això sigui governar. Ni tampoc de beneficiar els de la meva corda. Si algú té aquesta temptació empobriria molt la política. Però és clar, aquesta és només la meva opinió, la d’una ciutadana que malda per viure en una societat d’adopció.
